Francesc Cabana
Quadern d’economia
El banc dolent
A la televisió hem vist algunes escenes de desnonament de pisos ocupats fins aleshores per persones desvalgudes i que no poden pagar el lloguer o la hipoteca. Darrere d’elles he vist més d’una vegada un cartell que anunciava el nom del propietari. Era la Sareb, que és un nom que no dirà res a la majoria dels lectors però que a mi em recorda vells temps de la meva vida. Sareb es va constituir el 2012, segons diuen, però la primera Sareb que jo crec que es constituís com a societat, és del 1980 o 1981. El promotor de la idea vaig ser jo, que aleshores mantenia molt bona relació amb algunes persones del Banc d’Espanya, especialment amb el director i el subdirector general. Eren persones honestes i bons professionals, cosa que no es podia dir parcialment o totalment d’altres d’aquella santa casa. Recordo haver escrit una carta a José Luis Núñez de la Peña –subdirector general– explicant-li el meu projecte de banc dolent o “banco malo”, com en deien aleshores a Madrid, com a solució parcial als bancs que havia intervingut la Corporación Bancaria a la qual pertanyíem ell i jo. Tant la primera com la segona Sareb es proposaven separar dels bancs en situació perillosa de fallida els actius immobiliaris que tenien en cartera i que suposaven unes fortes pèrdues.
La proposta va ser ben acollida pel Banc d’Espanya i s’hi treballà durant un temps. Però després vingué la segona onada de bancs en fallida, en Núñez de la Peña va morir, jo vaig deixar el món financer i tot plegat va quedar en projecte fins que el 2012 es va reprendre la idea i van crear la Sareb. El capital d’aquesta havia d’estar cobert pel Banc d’Espanya en un 50% i la resta, per banca privada. Llegeixo que es vol convertir en un banc públic al 100%. El problema està en la seva aplicació, que crea molts problemes. Sobretot el de la valoració dels actius immobiliaris que es traspassarien a la Sareb. Fa quaranta anys el traspàs dels actius immobiliaris al banc dolent no n’oferia, de problemes, ja que els immobles havien sofert una forta baixada. El valor dels immobles el 1980 era molt inferior al valor real. Personalment estava convençut, i els homes del Banc d’Espanya també, que els compradors dels actius del banc dolent podien sortir-hi guanyant si esperaven una mica i es recuperaven els preus dels immobles. Tot plegat, ara el Banc d’Espanya té un problema més greu, ja que la situació és inversa, els actius immobiliaris que els bancs tenen comptabilitzats són superiors al seu valor de mercat i Sareb es veu venir unes pèrdues considerables.
La història de la banca a Espanya no és precisament d’aquelles per lluir-se. He resseguit aquesta història des de mitjan segle XIX fins a l’actualitat i la veritat és que el resultat no és cap meravella. Hi ha hagut una pila de crisis bancàries, el Banc d’Espanya no ha fet el paper que li corresponia i el resultat ha estat que l’Estat espanyol té en realitat dos bancs, el BBVA i el Santander, que dominen totalment el panorama financer i ni el Banc d’Espanya ni el mateix govern poden exercir un control sobre les seves activitats.
La senyora Ana Patricia Botín, del Santander, té tant o més poder que la ministra d’Economia i no crec que la titular d’aquest ministeri prengui grans decisions sense consultar-ho abans a la senyora Ana Patricia Botín, que em sembla que és l’única del seu sexe que ocupa un alt càrrec a la banca espanyola. Això sí, gràcies a l’herència del seu pare.
Confio que hi ha bancs bons al costat d’aquest banc dolent. No conec l’actual governador del Banc d’Espanya, però espero que superi en intel·ligència, honestedat i coneixements professionals els que han estat els seus antecessors.
