La primera carta per a en Jordi Soler

Estimat Jordi, amic. Diria que no ens hem escrit mai, ni quan les cartes anaven per correu, ni després, amb tot això dels SMS, els missatges de WhatsApp i els correus electrònics. I, mira, ara que ja no hi ets, m’hi poso. Amb aquest gest provo d’estar a l’altura del teu surrealisme total, contundent, absurd, suggeridor, críptic, macabre, irreverent... de tants anys. No me’n sortiré, ja ho saps, com no me’n sortia quan jugava a L’Arc a imitar els teus dibuixos. Però tu reies de cor davant la meva incapacitat per moure el boli sobre el paper. El geni eres tu, és clar. En canvi, ves per on, sempre et guanyava quan fèiem el truc a les taules de La Gallega, al carrer de Mercaders, amb unes olives i un vermut al davant. O quan et reptava a l’u, tres, cinc, set, del Marienbad... Segur que te’n recordes.

Parlar, sí, i molt. Fa anys, quan vas arribar a Girona. Com tothom en aquell temps, passàvem hores fent voltes a la Rambla, amb en Vivó sobretot, però també en Tortós, en Romaguera, en Teixidor i ves a recordar... Aquelles voltes, amb salutacions d’amics i coneguts inevitables, teixien converses sobre llibres que llegíem o que volíem llegir, sobre pintors que exposaven a la sala municipal i amics pintors que hi volien exposar, sobre teatre o sobre cine. No t’ho sabria dir del cert. Sí que recordo quan proposàvem un tema i un de nosaltres l’havia de desenvolupar improvisadament. Els temes no te’ls sabria dir, però sempre eren enrevessades qüestions absurdes que tant a tu com a en Vivó us sortien brodades. Em deixàveu bocabadat.

I a la Residència? Recordes les llargues estones a la Residència d’en Tarrés? Hi vam fundar el Grup Gàrgola. Havia de ser un mirador abocat sobre la ciutat per saber-ho tot, però també una font que aportés una mica d’aigua clara en la foscor social que vivíem. Exposicions, recitals de poesia, conferències, màgia, lectura de textos, teatre viu... Recordes el teatre viu? Ja ni se’n parla. Podríem pensar que era una mena de continuació de les improvisacions de la Rambla, però a l’engròs. Inventàvem uns personatges, una situació, i repartíem els papers. Papers que ningú havia escrit ni pensat abans. Tot s’anava improvisant. Del Grup Gàrgola, se n’ha parlat molt poc. No n’hem parlat ni nosaltres. Hi havia gent ben interessant. Us recordo, és clar, a tu i a en Carles Vivó, en Josep Tarrés, en Josep Maria Romaguera, en Joan Catà, en Francesc Ferrer... Tinc ben clar que ens va venir en Gironella a llegir un conte impactant que duia per títol Carta de un gusano a Jesucristo, i que vam promocionar l’estrena de Pan, amor y fantasía, al cinema Modern.

I les xerrades a L’Arc. Primer, a la vora del foc, quan hi havia aquella llar al fons del local, tan acollidora. Després, a la barra. Mira, de les estones a la barra, no oblidaré mai com llegíem el diari Los Sitios. Déu meu, quin tip de riure. Em pots dir de què rèiem? Sí, ja ho entenc, era “el diario al servicio del movimiento y de su caudillo” i la retòrica franquista era fora de tota mida. Sí, els redactors, que no cal que citi per si aquesta carta cau en mans equivocades, eren dolents a morir. Recordes, quan per explicar la pudor insuportable de la merda del riu, el que signava Otero va escriure “con este olorcillo a marisco que nada tiene que envidiar a las poblaciones de la Costa Brava”? No ho recordes? Tant li fa. Tot era igual.

I després, els acudits. A L’Arc tenien un rotlle de paper d’uns cinc centímetres d’amplada. Si en va donar, de joc, aquell rotlle! Te’l posaves al davant, prenies un llapis, un boli, el que tinguessis a mà... Et mossegaves lleugerament el llavi inferior, potser feies un glop de la copa que t’havia servit en Lluís, hi havia uns segons d’enjòlit, tots pendents de tu. Llavors la teva mà es movia i dibuixaves un ull. Primer, sempre un ull. Després, molt de pressa, naixia un personatge, o dos, o els que calgués. Ja rèiem. Però encara hi faltaven els globus de text. Els que no eren a primera fila no ho podien llegir. Tu tallaves el dibuix del rotlle i el feies passar. La riallada anava de mà en mà, amb el dibuix.

T’he de dir que si l’acudit ens havia fet molta gràcia, encara estàvem rient que tu ja n’havies començat un altre. I que, com més rèiem, més bo era el següent. Quants en vas fer, de dibuixos a la barra de L’Arc? Milers, segurament. Molts s’han perdut, és clar. Però en Lluís en va guardar una bona colla, i jo també. Algun dia els deixarem veure a tothom, com havíem pensat fer. Ja en parlarem.

Com que és la primera carta, no em vull allargar més.

Has fet molta feina a la vida, com a dibuixant, com a gravador, com a creatiu publicitari, com a actor, com a periodista, com a fotògraf... Has pujat els fills, t’has dedicat amb cos i ànima al més desvalgut, en Mario, que recordo prou bé. Ara ja no et necessita. I t’has rendit definitivament.

Sàpigues que em sap molt de greu. Nosaltres sí que et necessitàvem. El teu Sísif, les teves fotos, les teves trucades, els teus records... Què hi farem! Descansa en pau.