Normalitat

Tornem l’endemà d’unes eleccions a lamentar el resultat de l’extrema dreta i a buscar les raons que hi ha al darrere d’aquest vot, i ja fa uns quants anys que estem així. Concretament, des que el 2018 van entrar amb nom propi a les institucions, aquell any a la Junta d’Andalusia. Quatre anys després, els seus bons resultats electorals els permeten fins i tot negociar una coalició de govern a la comunitat de Castellà i Lleó, i els que es posen les mans al cap obliden que la consellera d’Educació a Múrcia ja és de l’extrema dreta. El PSOE sembla ara una mica més alarmat que en anys anteriors, quan felicitava l’extrema dreta en els debats per fer enrogir i debilitar el PP amb el convenciment que l’extrema dreta eren quatre inofensives antigalles a punt de l’extinció. Quatre anys després de l’ensurt, sembla que ja s’accepta amb certa normalitat que després de cada elecció l’extrema dreta vagi ocupant seients a les institucions i negociant governs mentre se succeeixen els articles que s’interroguen per com s’ha arribat fins aquí en planes de diaris i espais televisius d’entreteniment que han donat veu a discursos xenòfobs i racistes amb un objectiu tan banal com oferir espectacle i sumar clics mentre s’enfortien dels quatre poders de l’Estat i se’ls insuflava aire cap a la supervivència.