Res no canviarà si no ho canviem nosaltres
Després de la sentència del Constitucional sobre l'Estatut, va circular per internet la fotografia d'una manifestació de 1932. En la foto, els manifestants reclamen respecte per l'Estatut que havia votat el poble. Vaja, el mateix que va succeir el passat 10 de juliol. La reflexió és ben clara: som allà mateix. Regirant papers m'he topat amb un altre testimoni de l'enquistament de la qüestió catalana. El va publicar la revista local de Salt (Gironès) La Farga, i es tracta de la reimpressió d'un editorial publicat l'agost de 1932 a El Poble de Salt. L'autor de l'escrit va ser el saltenc Iu Bohigas. A més de cofundador d'El Poble de Salt, Iu Bohigas va col·laborar amb el diari republicà L'Autonomista, i va ser un dels primers col·laboradors a escriure-hi en català. Va ser regidor de Cultura i membre del comitè revolucionari de Salt, activista cultural i catalanista compromès. Bohigas va escriure en l'editorial al qual ens referíem, parlant de les relacions entre Catalunya i Espanya: “No podrà dir ningú que no hàgim apurat fins a les darreres gotes la copa de la concòrdia. I, no obstant, ja podem veure la correspondència que la nostra sincera efusió ve mereixent. No han estat solament els energúmens de les cavernes qui s'han aixecat a combatre despòticament les nostres legítimes reivindicacions autonòmiques. Llevat de ben comptades salvetats, és tot el poble espanyol que s'entesta a no comprendre'ns” —bé, probablement no era “tot” el poble espanyol, com probablement no ho és ara—. Més endavant, Bohigas afirma: “Ara més que mai, Catalunya endins! No pas, tanmateix, per dèria mesquina de xovinisme, sinó per dignitat i per necessitat”. Concepte, dignitat, que també hem escoltat repetidament els darrers mesos. Conclou el saltenc: “La nostra ruta a seguir és, doncs, ben clara. Conscients de la pròpia personalitat, ben empapats de les coses nostrades... mitja volta, i de cara a Europa, és a dir, de cara al món”.
De les paraules d'Iu Bohigas escrites el 1932, en podem extreure dues conclusions. Una, que han passat vuitanta anys i som allà mateix. I dues, que si no les canviem nosaltres, les coses, ningú ens farà la feina. Ni ara, ni mai.