Sense amor no hi ha educació

No ets bon professional si no ets bona persona, preciós pensament expressat per mestres d’una escola altament especialitzada quant a expertesa i altament humanitzada quant a valors on estudia una jove amb trajectòria vital altament costeruda i dolorosa. En diuen les millors paraules: és prudent, esforçada, generosa, comprensiva, maquíssima, paraules que denoten benvolença i una excel·lència educativa que busca rescatar de les ominoses profunditats de la violència patida aquella energia vigoritzant, aquell gest alegre i espontani que fa retrocedir l’adversitat. Llavors, quan ella confia, es deixa anar i està contenta, elles encara ho estan més, de contentes, admirables docents a les quals em permeto dedicar el llibre Educacionari, de Joan Manuel del Pozo, gran educador i persona. Del Pozo parla de l’amor pedagògic –literalment– com d’una disposició efectiva fonamentada en el respecte a la singularitat de cada alumne amb la voluntat de fer-li el bé i d’impulsar-lo cap a la realització de les seves millors possibilitats. Sosté que sense amor pedagògic és possible ensenyar i intruir –imperfectament– però no educar perquè l’educació evoca la millora de l’íntegra personalitat on els sentiments són de primera importància i és impossible que algú pugui ser ben educat si no és ben tractat emocionalment, si no és estimat per qui el vol educar i crea en ell seguretat, autoestima i esperança, condicions lligades a qualsevol expectativa d’avenç. Tornant a la nostra història: la jove progressa perquè a les mestres, primer de tot persones, els importa i li ho demostren.