Alcarràs

Pas­sant avui pel 22@ pen­sava com con­tras­ten les obres i la vita­li­tat que s’hi veu amb el mis­satge de pes­si­misme i decadència que eme­ten el poder català i espa­nyol.

Les nos­tres elits esgo­ta­des ens diuen que tot està molt mala­ment per defen­sar-se. Al cap i a la fi, si tan fotuts estem, ja ens sem­blarà nor­mal tenir uns líders tan medi­o­cres sense pro­jecte de futur. Política­ment no hi ha res com dir a la gent que estan enfon­sats perquè les coses no tor­nin a sor­tir de mare.

La rea­li­tat, però, és tos­suda. Les xifres indi­quen que el país surt de la covid prou bé, cre­ant ocu­pació a bon ritme, l’eco­sis­tema empre­ne­dor es dobla en 5 anys i el mer­cat d’ofi­ci­nes està en màxims. I no només econòmica­ment. Men­tre ens inten­ten fer empas­sar uns Goya de qua­li­tat dis­creta, una pel·lícula feta sense mirar cap a Madrid gua­nya la Ber­li­nale (Alcarràs). El país està en forma, però les seves elits estan cere­bral­ment mor­tes des de fa 20 anys. Els polítics auto­no­mis­tes, els empre­sa­ris que lle­gei­xen Expansión en lloc del Finan­cial Times o els de la cul­tu­reta pro­vin­ci­ana amb pro­duc­tora sub­ven­ci­o­nada. Par­lar amb qual­se­vol d’ells és tot un flash­back a 1992.

És aquesta una situ­ació sos­te­ni­ble? Al meu enten­dre, no. El poder ha d’ins­pi­rar i lide­rar, i 20 anys sense idees noves s’aca­ben notant. Les grans línies del país d’avui es van defi­nir totes al segle pas­sat: el mateix 22@, el cor­re­dor medi­ter­rani, la indústria expor­ta­dora. Cal mar­car un canvi de rumb en molts àmbits que apro­fiti les for­ces indi­vi­du­als que mos­tra el país en lloc de menys­te­nir-les per com­plex d’infe­ri­o­ri­tat. Cal fer net en les elits cata­la­nes, segur que entre els gai­rebé 200.000 cata­lans que han hagut d’emi­grar els últims anys cap a països més avançats hi ha talent i idees noves. Repes­quem-lo.