Carta als mestres

Apreciats mestres:

Soc mare d’una nena i d’un nen que cursen primària. Us he fet costat en totes les reivindicacions que recordo perquè, a grans trets, les he considerat justes i perquè sovint m’heu fet sentir que, en lloc del benefici propi, cosa molt lícita, perseguíeu un guany per als escolars. Pocs sectors han hagut d’entomar tantes lluites, i tan transcendentals, en els darrers temps. Bufen vents desconcertants, és cert. La pandèmia ha vingut a reafirmar el que molts ja sospitàvem: sou imprescindibles si volem garantir el benestar de la canalla i si volem, almenys, escurçar la distància entre aquells que avancen a diferents velocitats. Aquests darrers dies, però, crec que no us acabo d’entendre. Em costa sentir empatia, no us enganyaré, quan sonen tambors que anuncien vaga. Necessito, i crec que no estic sola, que us expliqueu més i millor. Aquests mateixos tambors no han sonat quan un jutge us ha menyspreat i ha interferit en la vostra feina per dir-vos en quin idioma heu de fer les classes, no s’han sentit quan les administracions han trigat una eternitat a substituir el professorat malalt, ni quan gairebé agafeu un infart per haver d’atendre, completament sols, un aula de trenta alumnes amb trenta realitats ben diferents. No heu convocat cap vaga per aconseguir una vegada per totes reduir les maleïdes ràtios, ni us heu esverat com tocaria quan us imposen les modificacions curriculars. Que la mobilització s’anunciï precisament ara, coincidint amb l’anunci de l’avançament del curs escolar, pot crear, i crea, males interpretacions de la vostra lluita. La força que heu emprat per deixar clar que no penseu complir l’ordre d’iniciar el curs el dia 5 m’hauria agradat trobar-la en l’exigència de mesures per arrencar-lo en bones condicions. Sobretot perquè sabeu com ningú a qui fa mal de veritat una vaga i com és de necessari obrir les escoles per no deixar ningú enrere. Expliqueu-vos tant com pugueu perquè no em vull moure del vostre costat, però abans necessito entendre-us.