President Pujol

Es va fent evident que del president Pujol se n’ha de començar a parlar de nou. Catalunya és un gran país que alhora, segons per a què, és petit i –a vegades– gasiu. Tant, que em sembla que serà impossible incloure Jordi Pujol i Soley com un dels nostres represaliats. Un dels primers. Tot i que estiguem coneixent com va actuar l’Estat espanyol amb la policia patriòtica i les seves clavegueres, serà impossible. La solidaritat dels catalans mesura diferent els que van iniciar el procés i els que el van intentar culminar. La venjança de l’Estat, no. Però aquest no és el debat que vull obrir. Ni tampoc vull alçar cap bandera. Després de la condemna social que, per acció o omissió, tothom li va imposar, ja és tard per a això. Potser sí que val la pena destacar dos fets. Primer: de moment, per la seva declaració feta l’any 2014 no ha estat condemnat per res. Segon: veient com van les coses ara en ple segle XXI, segons què es fes sortint del franquisme i a les portes del cop d’estat de demà farà 41 anys, pot comptar, com a mínim, amb un punt de comprensió. I millor que parlar-ne, segur que és escoltar-lo. L’altre dia em va semblar sentir-lo en la conferència del president Pere Aragonès, que, mentre la seguia en directe al plató del Tot es Mou de TV3 vaig resumir com “Conferència de Mas de 2014 i valors pujolistes de tota la vida”. Els grans consensos de país, segons Aragonès, són “som una nació, terra d’acollida, català eina de cohesió, europeisme, oportunitats per a tothom, progrés econòmic clau per al progrés social”. Només actualitza el pujolisme amb “feminisme, canvi climàtic i amnistia i autodeterminació”. Però més enllà de citar-lo, qui s’ha atrevit a posar-lo en escena ha sigut la consellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina, per a fer el tancament, juntament amb els presidents Mas, Puigdemont, Torra i Montilla, de la Conferència sobre el futur d’Europa, un procés de participació ciutadana a escala europea impulsat per les institucions europees. Sense complexos. Bé.