Caixers automàtics

Aquest febrer fa quatre anys que un acord únic al país entre la Diputació de Tarragona i una entitat financera va permetre instal·lar caixers automàtics a dotze municipis petits de les comarques de Tarragona que no disposaven de cap dispositiu d’aquest tipus ni d’oficines bancàries. CaixaBank, la Diputació i cada ajuntament assumien a parts iguals el cost del caixer. L’acord no venia per un rampell de filantropia ni generositat gratuïta: era una manera de facilitar que els veïns d’aquests pobles paguessin els impostos. L’acord es va fer a través de Base-Gestió d’ingressos, un organisme autònom de la Diputació que, amb la instal·lació dels caixers allà on no n’hi havia, feia més accessible aquesta administració de recaptació de tributs. Però sobretot en aquest entorn rural, on treure diners o fer una transferència són unes accions que queden a molts quilòmetres del poble, i on la possibilitat de fer-ho de forma virtual no és una opció real per a bona part de la població envellida que hi viu, tenir un caixer a prop va ser una bona manera de facilitar l’accés a serveis bancaris. Afavoria la inclusió financera, cosa, deien, que era una de les prioritats dels bancs. Passats quatre anys, tota aquella prioritat que anunciaven topa de cara amb els problemes que comporta la reestructuració i la digitalització de la banca. Intentar accedir a una oficina bancària vol dir topar amb un mur infranquejable, no només per a la gent gran sinó per a tots. I el nou Protocol d’Inclusió Financera que va presentar dilluns la patronal de la banca no sembla que hagi de suposar cap gran canvi.