Vox també es diu en català

L’extrema dreta també es diu en català, encara que de vegades pensem que es tracta d’un mal i d’una malaltia exclusius dels bàrbars espanyols. No tinguem palla a l’ull. Una dona atesa per Càritas, bo i parlant la nostra llengua amb fluïdesa s’identifica com a ocupant involuntària d’un pis d’una entitat bancària. No repetirem la malauradament repetida història de ciutats plenes d’habitatges buits i de gent sense recursos per accedir a un sostre digne. No, el que avui ens crida l’atenció i entristeix i indigna són els comentaris que llegim a peu de plana, d’una insensibilitat i cruesa tan grans que no sabem si atribuir a un desassossec personal o a la mala fe. Hi ha qui manipula els fets i fa creure que la dona s’ha colat a la casa d’una vídua que viu d’una petita pensió i d’un lloguer necessari per arribar a final de mes, i a partir d’aquí, via lliure i a cor què vols per esbombar la llista habitual dels prejudicis antiimmigració: per a ells tot és gratis, els subvencionen els fills, l’escola, el metge, la roba, el menjar, no treballen perquè no volen, delinqueixen i surten de la presó amb diners a la butxaca, són aprofitats, bruts i incapaços d’integrar-se, ens envaeixen i colonitzen, a nosaltres ningú no ens regala res. No m’estranya que algú digui que amb aquests arguments no entén que Vox només tingui deu diputats al Parlament i que un altre ironitzi sobre la solidaritat manifestada envers els grans tenidors i el menyspreu a qui la balla magra. Atenció, que quan els problemes no es resolen políticament, l’extrema dreta guanya la batalla cultural i potser no ens n’adonem.