La mateixa pedra

“A la porta de Rashômon hi vivia un dimoni que va fugir per por dels homes.” Aquesta frase, de la pel·lícula Rashômon, que Akira Kurosawa va estrenar el 1950, resumeix el glop d’amargor que ens desperta l’esclat d’una guerra a Europa. I sí, és ben trist que sigui la proximitat geogràfica i cultural la que ens posi en alerta, perquè al planeta n’hi ha unes quantes, de guerres en marxa, sobre les quals no hem parat esment. Però els humans som així de mesquins. El que queda clar és que no n’aprenem, de les guerres passades o actives, que no tan sols deixen morts sinó ferides morals que costen anys de guarir i que sovint no es tanquen mai. Els cínics se’n riuran per sota el nas, dels que ens anomenem pacifistes, i recriminaran la nostra ingenuïtat davant la inexorabilitat de les armes. Però no cal ser militant del pacifisme, només empàtic, per entendre la tragèdia que comporta haver d’agafar quatre coses i fugir de casa teva i del teu país, o entendre com de cruel és que les forces armades hagin d’habilitar un telèfon per constatar si els teus familiars cridats al front encara són vius, com han fet a Ucraïna... A Rashômon també es demostra que pot haver-hi formes ben oposades de narrar i justificar un conflicte. Però nosaltres només veiem senyors de la guerra, escarxofats en butaques còmodes enviant a morir els fills dels altres.