El nou ordre mundial

Quan els pre­si­dents rus i xinès, Vladímir Putin i Xi Jin­ping, es van reu­nir a pri­mers de febrer a Pequín, van man­te­nir la justa distància de segu­re­tat per la covid. Cap llarguíssima taula d’aque­lles que hi ha al Krem­lin com la que va impo­sar a Macron o la que va uti­lit­zar aquest diu­menge en una reunió amb caps mili­tars. El nou tsar sap bé què sig­ni­fica una taula llarga i com el dis­tan­ci­a­ment amb els seus inter­lo­cu­tors és, al cap i a la fi, una mos­tra con­tun­dent d’auto­ri­tat. De fet, reis, com­tes, abats, papes, fara­ons, maha­rajàs i senyors de tota mena ho han uti­lit­zat des de temps imme­mo­ri­als. Trons i altars.

Putin i Xi cre­uen que es tro­ben en un nivell supe­rior i simi­lar. D’aquí la igual­tat a la taula. D’aquí la seva bona sin­to­nia i d’aquí que no tin­gues­sin cap pro­blema a dir com volen que sigui el món a par­tir d’ara, molt més simi­lar a les dic­ta­du­res que pre­si­dei­xen que no pas a la democràcia en què vivim. Algu­nes de les fra­ses del comu­ni­cat con­junt que van fer públic són ben reve­la­do­res de cap a on ens volen por­tar. Com aquesta: “Ate­ses les diferències en història i cul­tura, en el sis­tema social i el nivell del desen­vo­lu­pa­ment soci­o­e­conòmic dels estats, cal sos­pe­sar la uni­ver­sa­li­tat dels drets humans amb la situ­ació real en un o altre país.” És a dir, com que els nos­tres països són com són, hi apli­quem un estàndard dife­rent sobre els drets humans. És a dir, no els pro­te­gi­rem, ni els defen­sa­rem, ni els apli­ca­rem. Dic­ta­dura.

Si no fes por, seria per riure, però l’aliança Putin-Xi fa basarda. Més, després que Rússia hagi fet com l’Ale­ma­nya nazi el 1938 i hagi envaït Ucraïna a sang i foc com si fos­sin els Sudets. Que tot ple­gat no sigui un pri­mer pas per impo­sar aquest nou ordre mun­dial basat a obviar els drets humans. No cal que els digui què sig­ni­fica això, que prou que ho sabem. En vam tenir un tast de qua­ranta anys que, en molts aspec­tes, a Cata­lu­nya, encara dura.