Què cal fer a Ucraïna?

Ningú no s’ho esperava, o gairebé ningú. Costava de creure que Putin fes el pas insensat d’enviar els tancs a Ucraïna per obligar-la a tornar a l’òrbita russa. La lògica dictava que una intervenció militar només havia de conduir al desastre, i que cap part afectada en podia sortir beneficiada. Tothom hi té a perdre, en una guerra; no interessa ningú, ens dèiem, com si aquesta evidència fos prou poderosa per conjurar l’amenaça. Però aquest és, precisament, el càlcul a què es va agafar Putin per donar l’ordre d’atac: la constatació que els aliats no hi podrien respondre amb les armes sense assumir el risc que es desfermés l’apocalipsi nuclear. La guerra ha tornat a Europa i la urgència és aturar-la ara mateix, abans que causi més mort i dolor. Però, què cal fer? Armar Ucraïna i entrar en una espiral bèl·lica de conseqüències inimaginables (o no tant)? Deixar-la indefensa davant la màquina de guerra invasora? Apostar pel llarg termini amb sancions econòmiques contra un país que té recursos per resistir? Esperar que la població russa es rebel·li contra l’aventurisme de l’autòcrata? Acceptar, sota la força de les armes, la neutralitat que no es va voler negociar en temps de pau? Aturar la guerra ha de ser l’imperatiu, el poble ucraïnès no pot esperar.