Viure després de la fugida

Els tres nens i la seva mare, acabats d’arribar des d’Ucraïna fins a Guissona, miraven amb cara trista la càmera de TV3 que ahir els va anar a gravar a la casa de la seva familiar que els ha acollit a Catalunya. Són els primers ucraïnesos que arribaven a aquesta població de la Segarra però no seran els últims, ni en aquest municipi ni en els altres. El nombre de refugiats que fugen d’Ucraïna empesos per la guerra es compten per milers. Les xifres que va facilitant l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) queden caduques en pocs minuts i ja s’entreveu com la crisi de refugiats més greu a Europa en l’últim segle. Ahir la xifra va ascendir fins als 660.000 ucraïnesos, darrere de cadascun dels quals hi ha un drama personal i una vergonya col·lectiva. Han tingut la sort de poder sortir del seu país en guerra, si és que dir-ne sort, de la fugida obligada de casa seva, és prou digne per referir-nos-hi. La resposta a l’emergència d’Ucraïna podria avançar aquest dijous en la que sembla una bona direcció: la Comissió Europea ha d’aprovar l’activació de la directiva de protecció temporal per als refugiats, una normativa que data de l’any 2001 però que no s’havia posat mai en funcionament, i que ha de permetre a les persones que venen d’un país en guerra tenir un estatus de protecció, d’entre un i tres anys, de manera que hi puguin viure de manera regular. Una mesura sense precedents i que cal veure com es concreta, però que ha de servir per oferir una vida digna a qui vingui a casa nostra mentre la seva pateix el cop més descarnat.