Quin horror de visites!

Ángela González Carreño es va casar el 1996 i va tenir una filla, l’Andrea. Va patir violència física i psicològica, el 1999 va marxar de casa, va instar la separació i va demanar un règim de visites supervisades per serveis socials. No van cessar l’assetjament, la intimidació i les amenaces i ella arribaria a posar 51 denúncies entre el desembre de 1999 i l’abril del 2003 però ell només va ser condemnat a pagar 45 euros per una falta de vexacions. La sentència de separació va ignorar tot vestigi de maltractaments i el 6 de maig del 2022 es van autoritzar les visites no vigilades, malgrat que serveis socials va informar d’expressions agressives per part del pare i que la nena havia manifestat tenir-li por. El 24 d’abril del 2003 ell li va dir que li trauria el que més estimava i aquell dia l’Andrea ja no va tornar a casa; el pare la va matar i es va suïcidar. Cap tribunal va reconèixer errors per part dels organismes que havien d’emparar la menor i l’Ángela va portar el cas davant del Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona de les Nacions Unides, que el 2012 va dictaminar que l’Estat havia vulnerat els seus drets i els de la seva filla per actuació negligent de les autoritats. Han passat els anys i han mort altres dones i altres fills i, encara ahir, un grup d’expertes de l’ONU va tornar a alertar que al nostre país els nens no estan suficientment protegits dels pares abusius i violents, a qui el sistema judicial no retira la custòdia perquè fa prevaldre el benefici de les visites. I posen alguns exemples ben documentats. Quin horror de benefici, de visites i de sistema! En què pensen?