Opinió

Somni de Farners

Era un poble a sota d’un rocar, amb un ajuntament lleig com un pecat

Nulla fan­ta­sia, com diuen els ita­li­ans: quan l’excon­se­ller Joan Car­re­tero va visi­tar Santa Coloma, només bai­xar del cotxe es va diri­gir a l’alcalde Solà i li va enge­gar: “Bon dia, alcalde, quin ajun­ta­ment tan lleig que teniu!” Que sí, que sí, que et vin­gui algú de fora a can­tar-te les llet­jors, què vols que et digui, de diplomàtic no ho és gaire. Tan­ma­teix, algun dia la ciu­ta­da­nia colo­menca haurà de reconèixer que té un edi­fici con­sis­to­rial que és un veri­ta­ble esguerro. Cons­truït el 1975, el pro­jecte arqui­tectònic ori­gi­nari plan­te­java recrear una masia cata­lana de pedra vista. Mai no sabrem com hau­ria que­dat. El cas és que la neces­si­tat impe­ri­osa de fer uns jut­jats nous va pro­vo­car una fatal redis­tri­bució dels diners de l’erari públic. Ens ho relata l’his­to­ri­a­dor M. Bor­rell a la seva Enci­clopèdia Far­ne­senca: “Així, amb el pres­su­post d’un ajun­ta­ment bonic, es va cons­truir un ajun­ta­ment lleig i uns jut­jats hor­ri­bles.” Bé, ara sí, ara la fan­ta­sia.

Passo a expli­car el meu somni d’una nit d’hivern. Era un poble a sota d’un rocar, amb un ajun­ta­ment lleig com un pecat. A tot el país, una pesta vírica havia obli­gat a fer telemàtica­ment mol­tes ges­ti­ons. Tan barata sor­tia la cosa, que un dia un ciu­tadà colo­menc va pro­po­sar als veïns reviure l’entu­si­asme de la cai­guda del mur de Berlín. I va ser així com una tarda, a la sor­tida de les esco­les, va pro­po­sar una acti­vi­tat extra­es­co­lar inèdita. Ell mateix va apli­car a l’edi­fici el pri­mer cop de mar­tell i escarpa. L’ender­roc que va seguir va ser una festa col·lec­tiva! A par­tir d’aquell dia els fun­ci­o­na­ris van tre­ba­llar en pijama, des de casa seva, men­tre que l’alcalde, sem­pre que se’l reque­ria, sor­tia per pan­ta­lla a anun­ciar, amo­nes­tar i/o exhor­tar asse­gut dar­rere la taula del men­ja­dor, ves­tit amb tot el pro­to­col de cin­tura per amunt.

Per com­pen­sar, els plens van con­ti­nuar oberts al públic, però es feien a l’Audi­tori, amb un fons de vio­lins, entre­acte i un xar­rup de rata­fia ofert als ciu­ta­dans —Oh, i els jut­jats?—. Bé, aquell ciu­tadà tenia pen­sat fer una segona classe pràctica d’urba­nisme, però un guàrdia muni­ci­pal va con­vi­dar-lo ama­ble­ment (i pre­sen­ci­al­ment) a treure’s del cap una idea tan uni­la­te­ral. I és que a l’últim ple extra­or­di­nari els grups havien acor­dat que ender­ro­car aque­lla segona ano­ma­lia històrica no eixam­plava prou la base.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.