Somni de Farners

Nulla fantasia, com diuen els italians: quan l’exconseller Joan Carretero va visitar Santa Coloma, només baixar del cotxe es va dirigir a l’alcalde Solà i li va engegar: “Bon dia, alcalde, quin ajuntament tan lleig que teniu!” Que sí, que sí, que et vingui algú de fora a cantar-te les lletjors, què vols que et digui, de diplomàtic no ho és gaire. Tanmateix, algun dia la ciutadania colomenca haurà de reconèixer que té un edifici consistorial que és un veritable esguerro. Construït el 1975, el projecte arquitectònic originari plantejava recrear una masia catalana de pedra vista. Mai no sabrem com hauria quedat. El cas és que la necessitat imperiosa de fer uns jutjats nous va provocar una fatal redistribució dels diners de l’erari públic. Ens ho relata l’historiador M. Borrell a la seva Enciclopèdia Farnesenca: “Així, amb el pressupost d’un ajuntament bonic, es va construir un ajuntament lleig i uns jutjats horribles.” Bé, ara sí, ara la fantasia.

Passo a explicar el meu somni d’una nit d’hivern. Era un poble a sota d’un rocar, amb un ajuntament lleig com un pecat. A tot el país, una pesta vírica havia obligat a fer telemàticament moltes gestions. Tan barata sortia la cosa, que un dia un ciutadà colomenc va proposar als veïns reviure l’entusiasme de la caiguda del mur de Berlín. I va ser així com una tarda, a la sortida de les escoles, va proposar una activitat extraescolar inèdita. Ell mateix va aplicar a l’edifici el primer cop de martell i escarpa. L’enderroc que va seguir va ser una festa col·lectiva! A partir d’aquell dia els funcionaris van treballar en pijama, des de casa seva, mentre que l’alcalde, sempre que se’l requeria, sortia per pantalla a anunciar, amonestar i/o exhortar assegut darrere la taula del menjador, vestit amb tot el protocol de cintura per amunt.

Per compensar, els plens van continuar oberts al públic, però es feien a l’Auditori, amb un fons de violins, entreacte i un xarrup de ratafia ofert als ciutadans —Oh, i els jutjats?—. Bé, aquell ciutadà tenia pensat fer una segona classe pràctica d’urbanisme, però un guàrdia municipal va convidar-lo amablement (i presencialment) a treure’s del cap una idea tan unilateral. I és que a l’últim ple extraordinari els grups havien acordat que enderrocar aquella segona anomalia històrica no eixamplava prou la base.