Ni un carrer al seu nom

Fins fa quinze anys ningú en sabia res, cap referència als llibres d’història, cap entrada al Google, ningú no s’havia preguntat qui era aquella dona rodejada d’homes que sortia a les fotografies d’alcaldes republicans al costat de Lluís Companys. Nativitat Yarza i Planas ha estat una més de centenars de dones empassades pel forat negre de la història. I això que Yarza tenia tots els ingredients per ser un personatge de pel·lícula: una mestra d’escola a Bellprat que l’any 1934 es presenta a les primeres eleccions municipals en les quals les dones podien votar i es converteix en la primera dona alcaldessa escollida per sufragi universal.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, amb 63 anys, Yarza no dubta a vestir-se de miliciana i marxa cap al front d’Aragó per lluitar al costat de les forces lleials a la República. En acabar la guerra s’ha d’exiliar a França, on malviu fent de planxadora i gràcies a la beneficència. Un bon dia els nebots reben una carta seva on els anuncia que torna a Catalunya; van a esperar-la a l’estació de França però només arriben les maletes. D’ella, ni rastre.

El desenllaç d’aquesta història extraordinària el trobareu a la biografia que la Fundació Josep Irla ha publicat aquesta setmana: Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa i miliciana, escrita per Antoni Dalmau i Isidre Surroca. Després de quinze anys de recerca s’ha pogut documentar la vida i el llegat polític de Nativitat Yarza. Ara falta reivindicar-la. És bo que la Generalitat commemori aquest any el 150è aniversari del seu naixement, però no n’hi ha prou. Potser ja seria l’hora que la primera dona alcaldessa de Catalunya tingués –com a mínim!– un carrer al seu nom.