Opinió

Raça humana

Dones davant dels míssils

En una senzilla gravació se les veu cantant Reclaim the night, l’himne d’una campanya feminista contra la violència en l’espai públic: “Reclama la nit i guanya el dia/ volem el dret de ser nosaltres mateixes/ una llibertat que poques vegades tenim/ el dret a viure, el dret a caminar soles sense por.” Elles no en tenien, de por, i van ensenyar al món que és possible enfrontar-se pacíficament i tossuda a l’amenaça de les armes més mortíferes. Eren les Dones per la Vida en la Terra, que, el setembre del 1981 –Reagan i Thatcher governaven els EUA i el Regne Unit–, van acampar davant la base militar de Greenham Common, al sud d’Anglaterra, en protesta per la instal·lació de 96 míssils de creuer de quatre caps apuntant cap a l’URSS: en total, 384 caps amb capacitat per matar dos milions de persones cadascun. Més val no fer el càlcul: l’OTAN havia anunciat el desplegament de 600 a l’Europa occidental. Encadenades a la tanca, van demanar al govern un debat televisiu que no va ser acceptat, de manera que les activistes van decidir quedar-s’hi de forma permanent. El grup, format per militants de diferents perfils, va aconseguir impressionants mobilitzacions en època pre-xarxes i la premsa s’hi va referir com a “lesbianes histèriques que es diverteixen més vivint en tendes de campanya que cuidant la família”. A partir del 1989, els míssils van començar a abandonar la base (temps de distensió entre Gorbatxov i Reagan) i, el 5 de març del 1991, en va sortir l’últim. La persistent protesta d’aquestes dones havia generat consciència contra l’armament nuclear que encara ens fa tremolar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.