Aquest llarg viatge galàctic

Hi ha personatges que són àncores generacionals: fan que allò que va inventar o aconseguir una determinada generació no es perdi en els sacsejos de la modernitat i del pas del temporal de la vida. Als de la meva quinta (1974) Pau Riba ens va agafar massa joves per entendre’l, i quan nosaltres vam descobrir el punk i la irreverència i l’engegar-ho tot pel pedregar, ell ja ens semblava massa gran perquè el veiéssim com a referent. Miopia intergeneracional. Nosaltres pensant que havíem de descobrir-ho tot de nou, quan en realitat ens enlairàvem gràcies a la gran pista d’aterratge que ens havia deixat la psicodèlia revolucionària de Pau Riba i la seva generació. I Pau Riba n’ha estat l’àncora, d’aquells anys i dels que van venir després. Sense la seva espurna d’artista total no hi hauria hagut Canet Rock ni s’hauria mantingut la flama d’una cançó en català que finalment ens va portar al rock català dels noranta i, saltant generacions, als Manel i a Els Amics de les Arts i després als Zoo i Cactus i tants d’altres que ancoren un esperit d’experimentació i transgressió que ens fa evolucionar com a cultura i com a individus. A alguns de la meva quinta ens va costar descobrir aquest fil, i allà hi havia Pau Riba, amb la seva mordacitat provocadora, la crítica a la “cultureta” acomodada i benpensant i la transgressió persistent i militant. Poeta nascut entre poetes, fins a la seva mort, ahir, va estar sempre present dins la vida cultural, malgrat la invisibilitat a què el sotmetien les modes culturals i el temporal del pas del temps. Potser fart d’això, un dia apareixia menystenint la cultura catalana oficial, o feia caure els castellers en un teatre, o qualsevol altra revelació. Més provocació d’un artista clau per entendre allò que som: il·lusos inventors de la sopa d’all que ens pensem transgressors i rebels quan en realitat no som res més que una etapa més d’un llarg viatge galàctic.