Virginia Woolf en el dia de la dona

Podria pensar-se que no és prou pertinent publicar un article sobre Virginia Woolf el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Això perquè se suposa que l’escriptora anglesa tenia presents les dones de la seva classe social alta quan afirmava que per escriure novel·les, o fer altres activitats creatives, haurien de tenir diners propis i una cambra pròpia. El 8 de març, en tot cas, s’ha convertit en el Dia Internacional de les Dones, cosa que es discuteix a partir del supòsit que s’oblida el seu origen (no només l’incendi ocorregut el 1908 a la fàbrica tèxtil Cotton, a Washington, on van morir 129 treballadores en vaga perquè el propietari va tancar la porta de l’edifici, sinó altres reivindicacions laborals, vagues i represàlies brutals) i que es contribueix a propagar la falsedat que totes les dones comparteixen una situació que les hauria d’unir en una lluita comuna.

No posaré en dubte que les diferències socials i de moltes altres menes fan que, precisament i per una diversitat de motius, ni tan sols totes participin en la reivindicació d’uns drets favorables a la igualtat i, entre altres qüestions, en contra del domini i l’agressió masculines: això mentre que molts homes s’han incorporat a aquesta lluita amb la convicció que el feminisme és un universal humanista. Ni tampoc discutiré que pugui considerar-se el classisme i fins l’elitisme de Virginia Woolf. Tanmateix, potser la seva idea de la necessitat d’una independència econòmica i personal ha contribuït al fet que les filles de les classes treballadores també faci temps que la busquem, encara que no vulguem convertir-nos en novel·listes.

El cas és que, tot i perdre’m en divagacions sobre el 8 de març, he començat el text amb la intenció d’escriure a propòsit d’una petita delícia de Virginia Woolf que he descobert gràcies a la seva publicació en castellà per part de l’editorial Nordica: Memoirs of a novelist (Memorias de una novel·lista), amb traducció de Blanca Gago. Són només cinquanta pàgines en un volum de petit format i amb la lletra grossa: un llibre plaent de tenir a les mans amb la seva coberta d’una rugositat subtil que –acabo de sentir-la novament– resulta agradable; una edició d’aquelles que fan aferrar-se a llegir en paper.

Aquestes ‘memòries d’una novel·lista’ no ho són de la mateixa Virginia Woolf, que va encetar-ne unes d’inacabades al meravellós Un esbós del passat, en què, amb la traducció al català de Dolors Udina, pot llegir-se que aquesta mena de textos estan condemnats al fracàs: la raó, tan simple i tan complexa, és que és molt difícil descriure un ésser humà, inclòs i potser sobretot un mateix. En tot cas, el títol Memòries d’una novel·lista és enganyós. Creant-se un enginyós joc metaliterari, el relat es construeix amb una reflexió plena d’ironia sobre una biografia d’una novel·lista (Frances Ann Willatt) que, després que aquesta morís, va ser escrita per una seva amiga, anomenada la senyoreta Linsett, que va considerar que “el món tenia dret a saber més d’una dona tan admirable com retreta”. Ni Willatt ni Linsett van existir: tot és una ficció amb personatges imaginaris que, a través de la veu narrativa, Woolf concep per posar en qüestió el gènere de la biografia. Quin dret té el món a saber d’un home o d’una dona? Què pot dir-nos un biògraf sobre una persona? En quin sentit el món se’n pot beneficiar?

La veu narrativa va posant en dubte tot el que la “senyoreta Linsett” va escriure sobre la “senyoreta Willatt”. Però també hi ha reflexions sobre què nodreix la literatura. És així que s’hi llegeix que George Eliot i Charlotte Brontë, “coetànies” de la fictícia Willatt, van revelar el secret que el material preuat que compon les novel·les s’extreu del personal, de les cambres i les cuines on viuen les dones, i s’acumula en cada tic-tac del rellotge. No és aquesta l’opció de France Ann Willatt, a qui s’atribueixen novel·les d’aventures exòtiques sense gaire valor literari. I Virginia Woolf? Diria que tot va inspirar-la: la vida, la literatura i allò que va imaginar, com ara la biografia del gos Flush. Llegir-la és un plaer al qual, encara que no ens tingués presents, hem pogut accedir filles de les classes treballadores.