Vox mana des de sempre

El PSOE i la seva roda­lia mediàtica han mun­tat un escàndol, impos­tat bar­ro­e­ra­ment, per l’entrada de Vox al govern de Cas­te­lla i Lleó. La mani­o­bra és de curtíssim abast i pretén, única­ment, pro­por­ci­o­nar un argu­ment de mobi­lit­zació extra de l’esquerra espa­nyola de cara a les elec­ci­ons anda­lu­ses, muni­ci­pals i, final­ment, espa­nyo­les. Fran­ca­ment, no crec que els aporti gaire res perquè, com sap tot­hom, el pacte del PSOE (ep, i el del PCE) amb el fran­quisme i el falan­gisme és molt ante­rior a l’existència d’aquesta comu­ni­tat autònoma que cogo­ver­na­ran el PP i Vox. Felipe González i Alfonso Guerra són l’expressió, viva i des­ver­go­nyida, d’unes elits ultra­na­ci­o­na­lis­tes i extrac­ti­ves que, a Cata­lu­nya, han tin­gut la cor­res­pondència de per­so­nat­ges tan evi­dents com Narcís Serra o Josep Bor­rell.

Però és que, a més, si Vox governés només en una de les comu­ni­tats autònomes espa­nyo­les estaríem davant d’un feno­men limi­tat. Però no és així. Vox governa una part subs­tan­cial de l’Estat, començant pel vèrtex del sis­tema judi­cial de Madrid i aca­bant per l’última caserna de la Guàrdia Civil o el CNP a Meli­lla. Ideològica­ment, el fil de con­tinuïtat con­necta l’acti­tud con­tem­porània de l’alta jerar­quia de l’Estat amb la victòria mili­tar del 1939, amb la monar­quia com a dic de con­tenció con­tra qual­se­vol intent de reforma, encara que siguin total­ment pacífiques, com el 15-M o el Pri­mer d’Octu­bre català.

El con­junt de l’esquerra espa­nyola –exclo­ent-ne el parèntesi del Pode­mos pre Sánchez– ha meta­bo­lit­zat la der­rota del 39 assu­mint-ne la sim­bo­lo­gia i l’immo­bi­lisme estruc­tu­ral del tar­do­fran­quisme, fixat en la Cons­ti­tució del 1978. Per tant, for­men part del mateix con­glo­me­rat polític del qual Vox només és l’expressió més nítida. A Cas­te­lla i Lleó pas­sarà el mateix que ja pas­sava. I Vox con­ti­nuarà escam­pant la metàstasi política que algun dia aca­barà, de cop, amb un règim irre­for­ma­ble.