Ens hi va la vida

Demà farà dos anys jus­tos que es va decre­tar l’estat d’alarma i es va con­fi­nar tota la població. Vint-i-qua­tre mesos i sis ona­des després, m’atre­veixo a dir que la soci­e­tat cata­lana com­par­teix dues cer­te­ses: la pri­mera, que el sis­tema de salut pública és un tre­sor que no havíem valo­rat prou. I la segona, que aquest sis­tema neces­sita una reforma en pro­fun­di­tat. Ara fa dos anys, en qüestió de dies, els pro­fes­si­o­nals i els ges­tors públics van haver de reor­ga­nit­zar-se per fer un sis­tema més àgil, menys burocràtic i més fle­xi­ble, perquè ens hi anava la vida. Som cons­ci­ents de l’esforç titànic que es va fer en aquell moment i, pot­ser per això, per pri­mera vegada hi ha un clam per reforçar la sani­tat pública i això ha esde­vin­gut una pri­o­ri­tat política com­par­tida. Hem après que el sis­tema de salut públic garan­teix l’equi­tat de la ciu­ta­da­nia, que és un l’ins­tru­ment més efec­tiu per ani­ve­llar les desi­gual­tats, hem com­pro­vat de pri­mera mà que, quan val mal dades, només la sani­tat pública s’encar­rega de la salut de tots. Ara és el moment de rever­tir les reta­lla­des, de resol­dre el dèficit de pro­fes­si­o­nals, d’inver­tir en infra­es­truc­tu­res, en tec­no­lo­gia, en sis­te­mes de coor­di­nació. I el més impor­tant: cal des­pri­va­tit­zar pro­gres­si­va­ment la sani­tat, rever­tir con­certs sani­ta­ris començant per aquells que es van espol­sar les res­pon­sa­bi­li­tats de sobre en plena pandèmia i van deri­var els paci­ents a la sani­tat pública. I tot això implica, inde­fec­ti­ble­ment, posar fi al greuge de finançament que ofega Cata­lu­nya, espe­rem que de la manera més defi­ni­tiva pos­si­ble, que és eman­ci­pant-nos-en. No és un caprici; ens hi va la vida.