La realitat d’ERC, i la de l’Estat
La conferència d’ERC ha aprovat la ponència política que marca el full de ruta del partit. Força participació de militants i gran unanimitat en la necessitat d’analitzar la situació del país a partir del “principi de realitat”, exposava el president Aragonès. El principal partit del govern i independentista, segons els resultats del 14-F, fia l’avenç en sobirania a la taula de negociació amb l’Estat espanyol i el govern de Pedro Sánchez, com a espai necessari on debatre la confrontació democràtica. La ponència obvia qualsevol intent d’unilateralitat per fer efectiva la independència, descarta fixar límits i cotilles en forma de dates o fulls de ruta, perquè debilita i limita el marge de maniobra independentista. La conferència de l’Hospitalet ha ratificat la reorientació política d’ERC iniciada el 2019, confiant de poder canviar la fredor amb què el PSOE afronta la taula de negociació i confiant que acabi donant fruits, més enllà de les actuals concessions, limitades a descongelar projectes del Ministeri de Foment aparcats durant dècades.
El gir estratègic d’ERC esdevé lícit i explícit, tant com advertir de la tradicional i repetida ensarronada dels respectius governs socialistes al partit catalanista que governa la Generalitat en matèria de competències, traspassos o gestió de l’autonomia catalana. Perquè també és una realitat que altres institucions de l’Estat segueixen perseguint i reprimint l’independentisme (Tribunal Suprem, Audiencia Nacional, Tribunal de Comptes...) sense que sembli importar-li a La Moncloa. Hi ha tres mil víctimes de la repressió i la persecució judicial, des dels consellers Torrent i Garriga fins a la votant de l’1-O a qui van lesionar els dits i després assetjar, passant per la presidenta del Parlament, Laura Borràs. Com també és una realitat que la Generalitat i el seu president tornen a ser una comunitat autònoma com qualsevol altra a la conferència de presidents, com la feta a La Palma, on el president del govern va informar dels fons per als refugiats a les autonomies, que reben les dades però no incideixen en la política o el pressupost per dur-la a terme.