El color de la solidaritat

Ens ho expliquen unes cent entitats catalanes adherides al manifest Vies legals i segures i acollida digna per a totes. Expliquen que han entès que no cal que ningú se la jugui al mar o saltant una tanca per cercar refugi, que existeixen mecanismes per posar les persones al centre i evitar violències envers qui es veu forçat a marxar de casa, que quan es vol es pot. I ara es vol, ara la UE ha revifat una directiva del 2001 sobre la protecció dels desplaçats que no poden tornar als seus països i ha ofert una resposta àgil a l’emergència d’Ucraïna. Necessària normativa que permet garantir en 24 hores donar la benvinguda a qui ho necessita i que honora aquells valors de respecte als drets democràtics i a la igual dignitat dels éssers humans. Gran Europa la que així es comporta i es comportarà amb els quatre milions d’ucraïnesos que es calcula que acabaran fugint de la guerra i ho celebrem. Ho celebrem tant com lamentem que no es dispensi el mateix tracte als refugiats procedents d’altres parts del món, víctimes també de conflictes armats i d’un empobriment generat en bona part pels interessos del nord global. Per a ells –s’informa en el comunicat– s’estableix una espera de mesos per accedir a les cites, per gaudir d’un permís de residència i treball i en el 95% dels casos se’ls denega la sol·licituds d’asil. Alguns dormen al carrer abans d’entrar en els programes d’acollida, perquè manquen places, unes places que ara s’ha vist que hi són. Llavors, què passa? Ens oblidem dels més vulnerables? No importen les seves vides? La solidaritat institucional té color?