El rigor fet periodisme

Com a responsable d’una redacció d’un diari que he estat durant molts anys, una de les coses que més apreciava era que quan parlava amb un president d’una associació de veïns, d’una entitat social, cultural, amb un alcalde o, en definitiva, amb qualsevol que pogués ser una font per a un dels periodistes que en formaven part, aquest et deixés clar que el teu company o la teva companya sempre explicava, amb rigor, el que havia vist i el que li havien explicat. En periodisme, el debat de l’objectivitat fa temps que està superat: quan tries una història i no una altra ja no ets científicament objectiu. Ara, en les històries que tries explicar tens l’obligació de ser veraç. La Marta era un exemple en l’exercici del periodisme. Durant dècades, tot i haver-nos deixat massa jove, el va practicar amb un rigor que, fins i tot, podia desesperar el cap –a mi– quan se’t tirava a sobre el tancament o la data d’entrega d’un article i ella et deia: “Encara em falta parlar amb un parell de fonts més per tenir-ho tot lligat.”

Des d’ahir, les entitats, la gent de Badalona i del Barcelonès Nord (no ens enganyem, un concepte que es va inventar la gent que, com ella, va donar forma a una aventura extraordinària que els ha marcat per sempre, El Punt del Barcelonès Nord) ja la troben a faltar. El periodisme és això, és explicar històries, és donar veu als més desfavorits, als empresaris que comencen, als que no tenen l’ocasió de ser cada dia als mitjans... i això és el que ha fet la Marta durant tots aquests anys a la Revista de Badalona, a El Punt del Barcelonès Nord, a El Punt de Barcelona, a El Punt Avui... Només una desgràcia inexplicable ha estroncat aquesta forma de fer.

La Marta ha estat una excel·lent professional, però, i no és un tòpic, una millor companya i persona. Ho certifiquen les llargues converses sobre la seva família, com ho va passar de malament durant la pandèmia per no poder anar a veure-la fora del país o el seu interès per la situació dels seus companys i companyes davant qualsevol situació de tensió laboral, per exemple, ho demostren. Ho deia Ryszard Kapuscinski i tenia tota la raó: “Per ser un bon periodista s’ha de ser una bona persona.”