Marxa Verda a La Moncloa

Sota les senzilles tendes dels refugiats als campaments de Tinduf, en la Hamada algeriana, la més gran desesperança, l’abandonament –i la traïció– definitius, fins al punt que algú ha dit que la Marxa Verda que va sortir del Marroc el 6 de novembre del 1975 ha arribat aquest 28 de març del 2022 a La Moncloa; quina tristesa per la part que ens toca, si és que la tristesa servís per a alguna cosa! La notícia ja la saben: el govern espanyol ha reconegut la sobirania del Marroc damunt del Sàhara –diu que l’autonomia és la proposta més seriosa, realista i creïble per posar fi al conflicte– bo i incomplint la resolució 690 de les Nacions Unides que propugna un referèndum d’autodeterminació. Primer de tot un apunt històric: la desclassificació dels documents de la CIA revela l’interès que tenien els EUA a dominar la província número 53, el Sàhara Occidental, tan rica en minerals i valuosa estratègicament, de manera que es va instigar la invasió referida al principi i es va disposar de la informació confidencial del príncep Borbó, amatent a mantenir el favor americà quan la mort de Franco el convertís en rei. I ara? Ara qui protestarà? A Sánchez li va obrir camí Trump –a canvi el Marroc segellà la seva amistat amb l’Israel que massacra palestins– i la realpolitik regional el fa captiu d’un règim que l’extorsiona amb la immigració –sempre jugant amb les persones–. Captiu fins al punt de vulnerar el dret internacional i negar la pròpia responsabilitat política com a potència administradora? Fins al punt d’abaixar el cap simulant acords beneficiosos per als pobles? No pas en el meu nom.