Tony Blair, deu anys després

El 2 de maig de 1997 Tony Blair entrava a Downing Street aclamat per les multituds. Havia guanyat les eleccions amb una gran majoria i representava l'esperança blanca, no només del laborisme britànic, sinó també de tota la socialdemocràcia europea, que hi veia un líder jove, amb molta força, idees pròpies i capaç d'estructurar una alternativa teòrica d'esquerres després del gran desconcert que va significar la caiguda del Mur de Berlín i la constatació d'un profund error que una gran part de la progressia continental hereva del marxisme no ha estat capaç de pair ni, encara pitjor, de reconèixer.

Deu anys després, Tony Blair no se'n va precisament per la porta gran. Cal reconèixer a l'encara primer ministre britànic alguns encerts indiscutibles. Des d'una anàlisi honesta s'ha de valorar que continua sent el representant de l'esquerra europea més eficaç i més preparat. José Luis Rodríguez Zapatero no deixa de ser-ne una mala còpia a escala provinciana. En aquesta dècada l'economia de la Gran Bretanya ha progressat sota models estrictament liberals. En aquesta dècada, també, el Regne Unit ha viscut una revolució territorial inimaginable anys enrere. S'han creat els Parlaments d'Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, i s'ha encarrilat el procés de pau en aquest darrer territori entre unionistes i republicans, segons sembla, de manera definitiva. Han millorat, igualment, les inversions en serveis públics i Tony Blair ha protagonitzat un activisme molt celebrat en l'àmbit de les polítiques socials.

Però, també ara, quan Tony Blair està a punt d'anunciar la seva retirada política, hi ha una altra balança: la que conté els fracassos. El Nou Laborisme ha perdut en una dècada quatre milions de vots. Blair ha cansat no només els seus electors, sinó també el seu partit, i per sobre de la seva gestió plana el fantasma del gran dubte: la incògnita de l'honestedat d'un líder incapaç d'afrontar grans reformes estructurals, que es va embolicar en una guerra que s'ha demostrat que va ser un gran error i que ha hagut de patir una sèrie d'escàndols successius que afecten el finançament del seu partit. Un líder, en definitiva, més efectista que efectiu.