La seductora olor del diner

Nathan W. Morris deia: “Quan tenia diners, tothom em deia «germà».” I realment el poder seductor del diner és immens. La terrible invasió d’Ucraïna i la reacció d’Occident contra els oligarques russos ens han descobert, per si no l’intuíem, el poder del diner. Durant dècades ens han seduït les grans mansions, els iots de superluxe i el tren de vida que tenien, amb una mena de fascinació ingènuament infantil comparable als infants en la cavalcada de Reis. Ens enlluerna l’espectacularitat del seu poder, fins al punt de deixar-nos de fer preguntes sobre la realitat oculta de tota aquella riquesa, impúdicament mostrada. Tot Occident els obríem les portes, els fèiem lleis especials per poder tenir una residència tranquil·la aquí, els deixàvem comprar empreses i clubs de futbol i, fins ahir, mai ningú es preocupava de la traçabilitat del diner que portaven, no fos cas que es descobrissin indicis que confirmessin les nostres sospites. Tothom els deia “germà”, i eren rebuts pels estaments més alts del poder. Però, el 24 de febrer, Vladímir Putin, l’amic de tots aquests oligarques, amb la invasió d’Ucraïna, de cop els va canviar la sort i ja no són germans nostres. I ara es vol fer el que no havíem fet mai: recopilar dades i pistes per esbrinar l’origen dels diners per saber-ne el color i l’olor. I, com per art de màgia, la majoria han marxat i s’han refugiat en països de difícil extradició. Si es manté aquesta política de transparència vers els patrimonis dels oligarques russos, descobrirem, amb sorpresa, què passa quan s’aixequen les catifes, com aflora tota la brutícia. I algun moviment ja hem començat a veure. Primer va ser la fugida d’alguns dels iots a Montenegro, i aquesta setmana mateix el govern d’Olaf Scholz ha obert una investigació pel canvi sobtat d’accions de l’empresa alemanya TUI: del seu accionista principal, Aleksei Mordaixov, a la seva dona, Marina Mordaixov, per escapar-se de les sancions. I a Itàlia li han requisat vil·les, empreses i el iot.

Un jerarca amb més projecció pública és Roman Abramóvitx, propietari del Chelsea, a qui el govern de Boris Johnson ha congelat tots els béns al Regne Unit; la Champions League també podria embargar-li els pagaments, i els patrocinadors ja han renunciat als seus contractes per problemes reputacionals.

Aquests exemples, i n’hi ha molts més, ens mostren el nostre comportament al llarg de tots aquests anys en què hem viscut de la fascinació per l’olor del diner i ens mostren, també, com solen acabar aquestes polítiques, que ho acaben pervertint i corrompent tot, fins i tot les societats sanes i ja no diguem les febles.

Aquest canvi tan brusc també tindrà efectes indesitjats per a gent d’origen rus que fa anys que s’ha establert al nostre país, que hi ha muntat algun negoci i que no té res a veure amb els oligarques. I aquesta comunitat està patint injustament els efectes reputacionals negatius.

De vegades hom no entén com pot ser que en certs moments hi hagi decisions de política internacional que, amb la informació que s’ha donat, voregin la imprudència més absoluta. I m’estic referint a aquest canvi de guió d’Espanya pel que fa al conflicte del Sàhara. Un guió que va tenir un preludi amb els acords de Madrid, segons els quals Espanya abandonava el Sàhara i el repartia entre el Marroc i Mauritània. Un acord, aquest, no vàlid en dret internacional i no reconegut per les Nacions Unides.

Aquesta setmana passada, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, feia públic que Espanya acceptava el pla d’autonomia del rei del Marroc i trencava amb les resolucions de l’ONU i amb el dret internacional, i s’oblidava del poble sahrauí.

I, com calia esperar, Algèria, enemic del Marroc i protector dels sahrauís, ha reaccionat cridant a consultes l’ambaixador. Si el cop de volant és prou important sense saber-ne les causes, hem de recordar que Algèria en aquests moments és el principal subministrador de gas a Espanya, amb el 30% del que consumim, i tal com està la geopolítica amb la guerra d’Ucraïna, aquesta acció, a més de la traïció que suposa a un poble, em sembla una imprudència sublim.