Carme Elias

Fa poc més d’un any, abans de recollir el Gaudí d’Honor, Carme Elias va anunciar que es retirava com a actriu. No sé fins a quin punt ens ho vam creure, vam donar-hi importància o ens en vam demanar els motius. Tampoc si el premi, tan merescut, va ser concedit amb la consciència de la seva retirada i del perquè. El seu discurs de recepció, dit amb aquella seva elegància, va ser extraordinari (va compartir el premi amb tothom que va “fer-la actriu” i amb qui ha treballat; va dedicar-lo al públic, especialment a aquell que, quan van obrir-se les sales amb la pandèmia, va ocupar cada butaca amb un gest de fidelitat a l’art i la cultura; va fer present que hi havia persones empresonades injustament per les seves idees polítiques) i va acabar amb una cita de Verdaguer: “Lo cor de l’home és una mar, tot l’univers no l’ompliria.”

En escoltar de nou aquell discurs, he pensat si hi apuntava allò que, fent-ne un altre en rebre el premi especial del Brain Film Fest, va anunciar clarament fa uns dies: que pateix Alzheimer, que, com ella mateixa va dir, “fa que de cop i volta tot s’aturi i sentis que et dirigeixes cap al no-res”. Ho dic perquè Elias va dir que, exercint la seva feina com a actriu, a vegades s’havia sentit com la Caputxeta que es perd en el bosc havent-hi un llop que amenaça. Va dir que sempre havia trobat qui l’ajudava a sortir-se’n. Ella sap que és difícil sortir del bosc on la maleïda malaltia l’ha condemnat a entrar, però també que, referint-se a la seva família, estarà acompanyada. Molts hem tingut o tenim a prop persones que s’han perdut en aquest bosc cruel. Per això ens ha colpit la seva “confessió”, dita amb tanta sinceritat i lucidesa. Una abraçada, Carme Elias, amb tot el meu respecte i consideració.