Pau al Sàhara

L’abandó, per part d’Espanya, del Sàhara Occidental va tenir lloc un 14 de novembre de 1975, en el marc d’un Consell de Ministres que va presidir Juan Carlos de Borbón perquè l’agonia i la mort de Franco era imminent. Abans havia tingut lloc un acord secret tripartit, mitjançant el qual Espanya cedia els seus territoris (també els que contenien fosfats), repartint-los entre el Marroc i Mauritània. Es tractava d’un gran triomf del Marroc que va estimular (i finançar) una Marxa Verda per celebrar, i fer pública, arreu del món, una ocupació del tot indigna. D’això fa 45 anys. Al cap dels quals el president del govern espanyol comet l’atzagaiada d’anunciar-ho urbi et orbi. ¿Feia seva la humiliació subsegüent d’aquella Marxa Verda o els desastres humans posteriors quan tot un poble va haver de fugir cap a Algèria, on va ser acollit i liderat per un Front Popular per a l’Alliberament de Saguia el-Hamra i Río de Oro (Front Polisario), a Al-Aaiun i la zona de Tindouf?

Va començar aleshores la guerra –si es vol, parlem de “guerrilla”–, que va fer que els grups humans de les haimes i de les wilaies, que vàrem anar visitant els anys següents, funcionessin gràcies a les dones que van tenir el seny i el coratge de fer-se càrrec de tot allò que estructura la vida quotidiana… mentre que els homes, distribuïts per tot el territori, es van haver de convertir en un exèrcit contra l’ocupació il·legítima que havia tingut tothora el suport del govern espanyol.

La causa saHrauí va convertir-se, per a molts de nosaltres, en una exigència moral. I per això va ser possible que d’arreu de l’Estat es multipliquessin visites sistemàtiques on vivien les víctimes del pacte fastigós entre Espanya i el Marroc (Moltes de les persones que anàvem coneixent tenien encara la nacionalitat espanyola, ai las!). La resposta dels parlaments autonòmics, i d’uns quants països de la resta d’Europa, va ser ràpida i crec que molt útil. I des de posicions polítiques que algú gosaria qualificar d’antagòniques. Per exemple: per portar medicaments i professionals de la medicina, per donar suport a una reestructuració de l’ensenyament, amb lliurament de material escolar i papers per escriure i/o dibuixar, per donar a conèixer a la resta del món què havia passat, i què estava passant, en aquell racó de món. I, a més, per organitzar estades de noies i nois sahrauís als nostres països d’origen… amb visites que tenien un objectiu: les atencions mèdiques d’aquella gent jove… que mai no havia pujat per les escales automàtiques d’un gran magatzem. Crec que va ser l’any 1993 –l’any després de tot allò del Quinto Centenario i dels Jocs Olímpics– que, d’acord amb la resta de comunitats autònomes de l’Estat, l’aportació que fèiem era la del lliurament de vehicles, preparats per circular entre haimes i wilaies d’aquell nou país…

Una de les aspiracions dels sahrauís que tractàvem era el compliment de l’acord de les Nacions Unides de celebrar l’any 2000 un referèndum d’autodeterminació en aquell territori. Però la cosa es va anar ajornant –malgrat que el 23 de maig del 2003 es feia públic, arreu del món, el mandat de la Missió de les Nacions Unides per a la celebració del Referèndum del Sàhara Occidental–. En una de les visites d’aquells temps vaig coincidir amb Danielle Mitterrand –la dona del president francès–. Ja llavors sabíem els observadors militars que cada país havia decidit enviar per garantir la transparència del procés, d’acord amb la resolució 1429 (2002) del Consell de Seguretat del 30 de juliol del 2002.

Goso dir que la causa Pau al Sàhara! va aconseguir posar en marxa un col·lectiu de persones, entre els quals representants polítics de totes les autonomies, d’opcions polítiques ben diferents. Allà ens trobàvem amb Dolors Montserrat o amb el futur degà del Col·legi de Metges Jaume Padrós, per dir dos dels molts noms que recordo, a més de persones d’arreu de l’Estat… de llocs com Bollullos Par del Condado, Mallorca, Euskadi o Madrid. I prou! No sense abans dir que no puc entendre els punts de vista del president Sánchez, en aquesta qüestió, d’una frivolitat que fa que tremoli l’esquena del llop, amb relació a una causa política i humanitària que ens exigeix ser abans persones com cal que polítics d’usar i llençar.