Ucraïna, davant de casa

Des de fa un parell de set­ma­nes, davant de casa, en un habi­tatge de llo­guer, hi viu l’Alina, una dona ucraïnesa, amb dues filles (d’un i qua­tre anys) i una neboda (de 23 anys). És un poble molt petit del Baix Empordà i l’arri­bada de refu­gi­ats és un esde­ve­ni­ment que fa par­lar, de manera que ja tot­hom sap que part dels mem­bres de la seva família es van que­dar allà, a Kíiv i Mariúpol, entre ells el seu marit, que es va unir a la lluita, i que ella i les seves filles s’han empa­dro­nat al poble; així, les peti­tes poden anar a l’escola. No se les veu gaire; pre­fe­rei­xen man­te­nir-se en un pla dis­cret, però es pot intuir que els dies i les nits se’ls fan llargs, i que enyo­ren la seva pàtria, la família i els amics.

La gent gran del poble apro­fita per evo­car històries pas­sa­des expli­ca­des pels seus pares i avis, sobre quan va tenir lloc el mas­siu exili repu­blicà de Cata­lu­nya, en una època amb molt menys recur­sos que ara (comu­ni­cació, infor­mació, tec­no­lo­gia...). Deia Pere Quart, en les Cor­ran­des d’exili (1947): “Una espe­rança des­feta / una recança infi­nita. / I una pàtria tan petita / que la somio com­pleta.” Des­es­pe­rança i recança, és el que deuen sen­tir ara els refu­gi­ats.

L’exili repu­blicà ens queda lluny, mal­grat que per­viu en la memòria, però el conei­xe­ment d’aquells fets pot aju­dar a enten­dre el que pas­sen ara milers de refu­gi­ats ucraïnesos (i d’altres països, no ho obli­dem) que es tro­ben lluny de casa seva i que no saben quan hi podran tor­nar ni com tro­ba­ran el país quan tot acabi. És fàcil deduir que l’Alina té dies dolents, en què la pena i els dub­tes la con­su­mei­xen (es pre­gunta quan podrà tor­nar allà i veure la resta de la família), i altres dies millors, en què agra­eix l’hos­pi­ta­li­tat d’aquesta terra i tira enda­vant, sobre­tot per les seves filles.

El fet de tenir porta per porta un tes­ti­moni sobre els fets d’Ucraïna et fa veure d’una altra manera les notícies que ens arri­ben de la guerra. Ja no sonen tan llu­nyans els plors dels ucraïnesos que patei­xen bom­bar­de­jos i les pors dels exi­li­ats. Ja no ens sem­bla poca cosa l’atac de potències cen­tra­lis­tes a naci­ons peti­tes (recor­dem que fa uns anys, als cata­lans ens va anar d’un pèl) i, sobre­tot, ja no té sen­tit no parar atenció a con­flic­tes que pas­sen a milers de quilòmetres de casa nos­tra. Ens afecta a tots, d’una manera o altra.