Bufetada amb la mà oberta

Que el rei emèrit està més sol que la una és una evidència. En l’àmbit institucional em refereixo. De bufons de la cort no n’hi faltaran mai. Aquells que el voltaran com mosques a la mel, buscant una influència que al campechano se li va escolant de mica en mica de les mans, tal com si fos sorra de les dunes d’Abu Dhabi. Ho demostra clarament en la seva exposició el jutge Mathew Nicklin, del Tribunal Superior de Justícia d’Anglaterra i Gal·les, quan denega la immunitat a Joan Carles en el cas d’una denúncia per assetjament de l’examant Corinna Larsen. Diu el jutge que no hi ha cap mena de dubte que l’emèrit no té cap vincle amb la Casa Reial. Perquè ni el seu propi fill no ha mogut cap fil per donar-li un cop de mà, i encara menys el govern espanyol. Cap certificat, cap document, cap declaració ni d’una institució ni de l’altra. Silenci absolut. L’emèrit fa més nosa que servei, a ulls de l’Estat espanyol i de la Casa Reial, i l’han deixat sol en seva dissort –que tampoc és tanta, perquè bé que se n’està sortint de tot amb una impunitat escandalosa.

En l’acte que va publicar el jutge Nicklin hi ha frases per emmarcar, d’una senzilla clarividència però que ara mateix és impensable que provinguin d’un jutge espanyol. Primera certesa: “La immunitat personal d’un cap d’estat només està disponible de forma limitada mentre és en el càrrec”. Segona certesa: “Només hi ha un rei d’Espanya i un cap d’estat.” Tercera certesa –i la millor–: “Si entrés en una joieria i robés un anell de diamants, no s’hauria d’enfrontar a cap problema civil o penal?” Apa, bufetada amb la mà oberta que tira per terra tots els arguments del caríssim bufet d’advocats que defensa els interessos de l’emèrit. És clar que aquest és un primer round, i vagin a saber quina serà la sentència final del cas. Però, d’entrada, l’emèrit torna a l’ull de l’huracà mediàtic. I això ja té una primera conseqüència. I és que la seva tornada –provisional o definitiva– a l’Estat espanyol torna a provocar una intensa urticària a Madrid.