El botó de l’autodestrucció

M’ha passat com quan sento el meu fill Ibra parlar amb el seu pare en mandinga. Per bé i dedicat que pari l’orella, no entenc res. Ahir va ser pitjor que això. És com si de cop la política catalana s’hagués posat a parlar amb una barreja de mandinga i suahili. Un acord de partits (ERC, Junts, PSC i comuns) que entra el castellà a l’escola com a vehicular és la resposta a la sentència del 25%? El president Torra s’afanya a piular que amb ell no? Junts se n’arracona en veure l’embolic que s’organitza? Aragonès el celebra i adverteix Junts? L’exconsellera Rigau el defensa com si no hi hagués demà? Illa l’aplaudeix perquè diu que respecta i no ataca el castellà? El Consell per la República està per la vehicularitat única del català? L’ANC s’oposa a la modificació legislativa? Òmnium reclama consensuar-lo dins del Pacte Nacional per la Llengua? La CUP diu que han matat la immersió? La Plataforma per la Llengua exigeix una rectificació al govern? Tinc la sensació que com més anem, menys ho entenc. I temo, com deia l’àvia Neus, que com més anem, menys valem. Per què vivim entestats a prémer el botó de l’autodestrucció? Que amb el 25% se’n cuinava una de grossa, es veia a venir, però si no aturem aquesta bogeria prendrem mal de veritat. Temo que estem en el camí del no retorn. La ferida que provocarà l’acord de partits sobre la llengua és la ferida definitiva que esperava l’espanyolisme i l’unionisme.