Són les nostres criatures

Educar un infant o un adolescent és una cosa dificilíssima. D’entrada, perquè cadascú processem la informació d’una manera o una altra, no hi ha un estàndard, i malgrat que ens puguem fer una idea aproximada sobre quina estratègia servirà millor per explicar uns coneixements, mai no en tindrem la certesa. És complicat perquè a les aules, pel cap baix, hi ha una vintena d’infants o de joves (en realitat s’acosten a la trentena) i cadascú assimila la informació d’una manera o una altra. I el mestre ha de fer arribar els coneixements a tots els racons de l’aula. Però és que tampoc els ritmes d’aprenentatge són els mateixos, sempre, sempre, sempre hi ha diverses velocitats dins un aula; però els recursos són un únic professor i 50 minuts de classe, amb comptades excepcions. Penseu també en la inclusió educativa i que hi ha infants que tenen necessitats especials d’aprenentatge. A les escoles falten recursos i als mestres els falta temps per fer la feina en condicions. Sí, temps i recursos; la clau de volta de les protestes dels mestres d’aquests dies. La vocació sola no pot tirar endavant una tasca que és essencialment vocacional però extenuant sense excepcions. Caldria que els pares donem suport als qui la fan perquè això és per a les nostres criatures.