Cuní i les dones d’opinió

Hi ha un documental que si no han vist els recomano vivament: Sonita, dirigit per Rokhsareh Ghaemmaghami. Explica la història d’una jove cantant de rap afganesa que viu com a refugiada a l’Iran. Sonita somia cantar i s’enfronta una i altra vegada a la cultura d’un país que la vol vendre com a esposa. A l’Iran també està prohibit que una dona canti, però hi ha un moment del documental en què es veu Sonita envoltada d’homes: està asseguda al costat d’un company paleta que canta amb ella i dos productors musicals que l’ajuden a convertir-se en artista. Efectivament, si totes les dones estan en una situació d’inferioritat, sempre caldrà la mà d’un home bo per poder escapar d’una discriminació sistèmica.

Teresa Pàmies va parlar llargament, i eruditament documentada, dels homes que han contribuït a una nova consciència humanista, com ara John Stuart Mill, que es va situar clarament a favor de les sufragistes perquè considerava que no hi ha representativitat de les institucions quan es neguen els drets cívics elementals a la meitat de la ciutadania pel mer fet de pertànyer al sexe femení. Sembla antic però qui hagi vist fa pocs dies els plors de les nenes afganeses quan els talibans els han tornat a tancar les escoles, sap que els temps dels feminismes són molts i que per tenir el futur que ens mereixem ens calen homes no masclistes.

Sé que agrair a un home, que per a més inri no sigui ni estranger ni estigui mort, pot semblar de col·laboracionista en un món tan dogmàtic en el qual alguns s’atreveixen, fins i tot des del periodisme, a dir-nos que vivim en un món on no es pot ser neutral. Sé que avui corro el perill de semblar una dona embadalida pel poder de l’home blanc cis, de més de cinquanta anys, que ocupa llocs de responsabilitat i poder. Només faltaria que s’atrevissin a no comptar amb nosaltres! Pot exclamar-se la meva consciència més combativa però, mirant tants espais televisius i radiofònics on les dones segueixen brillant per la seva absència, entenc que la possibilitat que pràcticament no apareguem, per a molts i ben coneguts senyorons, encara és possible. Sempre soc conscient del que es fa i podria no fer-se, i precisament per això vull agrair-ho.

em vaig adonar que calia agrair al Cuní totes les dones que ha impulsat i a les quals ha donat veu, no només estudiant Teresa Pàmies i el que en deia la família, sinó un dia presentant a Sabadell, a la Llar del Llibre, el darrer llibre de Laura Borràs, que va explicar com va començar a parlar de llibres gràcies al Cuní. I vaig començar a pensar i enumerar dones que han trobat en ell la possibilitat de parlar amb la seva pròpia veu des d’espais de preeminència gràcies al fet que eren dirigits per ell. Hi he pensat i segur que me’n deixo moltes, però recordo alguns noms de dones que han tingut amb Cuní o bé una primera oportunitat o bé una part important del seu camí com les dones d’opinió que van acabar sent: Teresa Pàmies, Margarite Riviere, Pilar Rahola, Laura Borràs, Empar Moliner...

I avui, quan escolto Cuní cada dimarts comentant l’actualitat al costat de l’Olga Viza, una periodista pionera de la informació esportiva d’una cultura i una qualitat humana immenses, sento un secret orgull per tots els homes que comparteixen veu, protagonisme i dubtes raonables amb totes les dones que poden, perquè saben que moltes, i cada cop més, s’ho mereixen. Simplement per justícia. Sempre he pensat que els feminismes, al cap i a la fi, són una qüestió fonamentalment ètica.