El silenci dels anyells

La manera amb què l’exde­le­gat del govern de la Gene­ra­li­tat a Madrid havia des­pat­xat la deno­mi­nada qüestió Mara­gall ha estat política­ment des­en­cer­tada i huma­na­ment repro­va­ble. Fa molta por que algú en des­qua­li­fi­qui un altre acu­sant-lo de “malalt”.

Quan la dis­crepància esdevé “malal­tia”, tot comença a llis­car per un pen­dent que pot aca­bar al gulag. És ben evi­dent que l’acti­tud i les decla­ra­ci­ons actu­als de Pas­qual Mara­gall tenen ara ben poc d’estra­folàries i molt de sin­ce­ri­tat sob­tada, ati­ada des del res­sen­ti­ment. L’expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ven­tila allò que ell mateix va con­tri­buir a fer podrir. I la sen­tor molesta.

Una altra cosa és que tam­poc sigui cap secret que algu­nes acti­tuds de Pas­qual Mara­gall no encai­xen exac­ta­ment en el manual de con­duc­tes ordinàries, però tot­hom sabia –inclòs el seu par­tit quan va anar a Roma a bus­car-lo per pro­po­sar-li córrer amb el dor­sal número u soci­a­lista a les elec­ci­ons al Par­la­ment– que l’expre­si­dent no és exac­ta­ment el para­digma del mètode con­ven­ci­o­nal. Rai­mon Martínez Fraile s’ha exce­dit sense cap excusa admis­si­ble i José Mon­ti­lla ha actuat amb la con­tundència acon­se­lla­ble per tallar un foc que hau­ria pogut fer vícti­mes.

Aquest país s’ha acos­tu­mat massa que les decla­ra­ci­ons més bèsties que­din impu­nes, imi­tant el model del del cos­tat. Per això hi ha molt poc a dir con­tra la decisió pre­si­den­cial. Rec­ti­fi­cant, Martínez Fraile no pagava. Molt bé. Però, si de cas... Si de cas cal dir que aquesta dimissió tan ful­mi­nant no col·labora pre­ci­sa­ment a escam­par el pen­sa­ment variat i la lli­ber­tat d’opinió ben entesa dins el govern i el mateix PSC. Per si algú no ho tenia del tot clar, ha que­dada ben evi­dent l’eficàcia de l’espasa pre­si­den­cial. La síndrome de Dàmocles creix. I el silenci dels anyells.