Perifèries existencials

“Perifèries existencials” és una frase del papa Francesc que descriu molt bé els col·lectius que sempre resten al marge de qualsevol situació, fins i tot en els moments de crisis. Desgraciadament, no sortim d’una situació creadora d’aquestes perifèries, quan ens endinsem en una altra.

En efecte, no ens recuperàvem gairebé dels efectes socials i sanitaris de la pandèmia, quan el món es veu sacsejat per una guerra tan cruel com anunciada. Les imatges televisives ens esgarrifen a tots contemplant les llargues cues de dones amb fills que surten de casa seva abrigats per defensar-se del fred d’aquelles terres. Són dones el dol de les quals és fort: han de marxar de casa seva sense saber si podran tornar o si un bombardeig indiscriminat els ensorrarà els habitatges. Marxen soles, deixen els marits i els pares en el front o en la reserva... Fins fa poc vivien bé, en una situació –la majoria– en què ignoraven sovint el que eren les “perifèries existencials”.

Jo he tingut ocasió de rebre moltes d’aquestes dones i els seus fills. Una raça nòrdica de característiques facials molt semblants i amb un gran dolor reflectit en els rostres adults i d’interrogant en els infants. Va ser en l’arribada de dos autocars de Missatgers de la Pau amb la meva estimada sor Lucía Caram. Un meravellós hotel de l’Hospitalet de Llobregat els acollia, i l’alcaldessa d’aquesta ciutat, amb la delegada del govern, les rebia amb tota l’estimació que es mereixien. Em vaig sentir molt commoguda davant algunes històries i contemplant els rostres cansats i adolorits d’aquelles dones que esperaven ordres en una perfecta organització gràcies als voluntaris de Missatgers de la Pau i els de l’Obra Social La Caixa. Els nens, amb la seva meravellosa inconsciència que els dona no patir pel futur, jugaven amb les nombroses joguines que els havien portat els voluntaris. En un racó d’aquell luxós saló d’entrada on els donaven les instruccions pertinents, un grup de voluntaris amanyagaven uns gossos maquíssims que també eren acollits com cal...

Fins aquí la capacitat humana de fer el bé, d’acollir, d’estimar, de comprendre el dolor. I jo, com tots, commoguda i pensant en el patiment d’aquelles dones a les quals la vida els havia canviat de la nit al dia. Com la de la meva família –jo acabava de néixer– quan allà a l’any 1936 els meus pares, amb cinc fills ja en aquells temps, fugien de les bombes que havien caigut a la Bonanova a prop de la nostre torre. I, com a aquestes famílies ucraïneses angoixades, ens van rebre molt bé quan vam sortir de Catalunya.

Per què dic tot això? La meva edat, la meva experiència, i la sensibilitat acumulada de participar en els dolors aliens, em capaciten per comprendre de debò aquest dolor i em fa feliç que puguin ser acollides com ho estem fent.

Però deixeu-me que us parli del meu patiment i de les meves angoixes pensant en les “perifèries existencials”, en tots aquells que sempre es queden fora, tots aquells que sempre són els últims. I mentre acaronava, jo també, un gos preciós, pensava sense voler: “El Usman hauria volgut ser tractat com aquest gos.” Però ja fa tres anys, va ser segrestat al Marroc per uns mafiosos després de recórrer tot el nord d’Àfrica fugint d’una situació injusta... i no només no va ser acollit com a refugiat, sinó que encara no ha pogut arreglar la seva situació legal. I com ell, tants i tants!

És per això que m’uneixo al manifest de Justícia i Pau en què demanen: “Exigim que es garanteixi l’exercici del dret a migrar i a l’asil a totes les persones que es veuen forçades a desplaçar-se.” Un dret que ha d’anar acompanyat de l’accés a permisos de residència i treball i que ha de ser, segons el manifest, “en les mateixes condicions que qualsevol persona desplaçada des d’Ucraïna”. I és que, per a les entitats que signen l’escrit, la “rapidesa i agilitat” amb què s’ha actuat davant l’emergència d’Ucraïna deixen palès que la Unió Europea “és capaç de donar una altra resposta a les persones en moviment”. Una resposta en forma de mecanismes per “posar la vida al centre” i evitar “la violència envers les persones que han de marxar de casa seva”.