Fugir del lila

Quin color asso­ciem a la mater­ni­tat? El blanc vir­gi­nal de la figura divi­nit­zada o el del negre sang de la Dolo­rosa. O el roig pri­mari, el de la sang men­sual, recor­da­tori que és font de vida. Segu­ra­ment bus­quem entre les tona­li­tats cromàtiques més càlides i aco­lli­do­res, les que en mirar-les tot s’omple. Un color que és ven­tre i carn. M’ho va fer notar la direc­tora del Museu d’Història de Girona, Sílvia Pla­nas Marcé, en la inau­gu­ració, dis­sabte al mig­dia, de l’expo­sició Mater­ni­tats , que es pot veure fins al 19 de juny, arran del meu comen­tari sobre la tria, encer­tada, d’un color que és refugi; com els braços d’algú que t’estima. El color és mira i alhora és una sen­sació. I el color que abraça les mater­ni­tats, diver­ses, que s’hi mos­tren, inclo­ent les que deci­dei­xen no ser-ho, és el d’escalf, el de la calor d’una llar de foc i alhora el de l’ardor pri­ma­ve­ral. En des­co­nec el número de la guia del Pan­tone, però jugats a pin­tar diem que rebaixa la pui­xança de l’ama­rant i s’acosta a la dolçor d’un salmó més satu­rat de rosat que de taronja. Sense l’exper­tesa dels dis­se­nya­dors ni dels pin­tors, el meu ull veu en el color que acull l’expo­sició un trànsit, una evo­lució del lava i el ver­melló. És fas­ci­nant des­co­brir com adjec­ti­vem les tona­li­tats de ver­mell: escar­lata, robí, car­de­nal, cirera, bor­go­nya, car­mesí, gerd, ver­mell venecià, persa o toscà...

“Volíem fugir del lila”, em va dir la dis­se­nya­dora Cris­tina Mas­fer­rer d’ El Vol, Estudi Cre­a­tiu , que s’ha encar­re­gat del dis­seny muse­ogràfic i la direcció del mun­tatge de la mos­tra. Fugir. D’un color i d’un este­re­o­tip. Les dones ara fugim del lila, rei­vin­di­ca­tiu, trans­gres­sor, revo­lu­ci­o­nari. Perquè ara, en els temps en què el femi­nisme té des­patx, el color simbòlic s’ha fet massa obvi, clàssic fins i tot, ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat pel sis­tema. Hem de fugir del lila. Com abans havíem fugit del rosa. Del rosa xiclet, del rosa maduixa, d’un rosa piru­leta, que ens feia massa nines, massa infan­tils i massa feme­ni­nes. Ni rosa, ni lila. El pri­mer ens posa en una capseta deli­cada i el segon en un altre tòpic. Colors que ens encai­xo­nen, segons la mirada que ens impo­sen els altres. Els colors no ens uni­for­men, ens fan ado­nar de tot l’estoig, de la vari­e­tat. De la mateixa manera que aquest lava ver­melló que acull les mater­ni­tats, mira­des des de dife­rents ulls, ens fa refle­xi­o­nar sobre el mateix con­cepte. Dei­xem de fugir d’un color, si és el que hem fet nos­tre i ens repre­senta. Ser dona també és això.