Confiar en un futur

En el recent acte d’homenatge a l’editor Xavier Folch, amb motiu de la publicació del llibre que és una primera aproximació a la seva biografia, un dels autors del volum Xavier Folch, editor i polític, Jaume Subirana, va dir que Folch era un “faedor”, una persona que havia treballat “perquè passessin coses, per fer millorar i eixamplar la societat”. Va citar Mark Twain per esmentar que hi havia dos tipus d’individus. Aquells que, davant la seva presència, empetiteixes i retrocedeixes, aquells davant els quals deixes de creure en les teves possibilitats, i els altres, els que et fan creure que pots anar més enllà, els que t’agafen per banda i confien en tot allò que pots arribar a fer. I t’ho diuen. I els creus. Folch, és clar, era un d’aquests últims.

Hi he pensat després d’assistir a la presentació dels treballs de recerca seleccionats en el Congrés de Recerca d’Alumnes de Centres de Secundària, organitzat per la Universitat de Girona. El Cracs; és a dir, la convenció anual (i ja en són deu edicions) que aplega estudiants de batxillerat per tal que ensenyin el seu treball i el comparteixin de manera pública. La primera impressió és la sorpresa (i durant tot aquest temps és una sorpresa admirada, contínua, repetida) davant el rigor, la imaginació, l’enteresa del treball, la dedicació i el geni.

Són joves de 16 o 17 anys que fabriquen coses, que parlen de ciència, de natura, d’educació, de conflictes socials, de literatura, de les seves pròpies dèries culturals i personals que acaben convertint en un producte intel·lectual altament plausible. Més enllà del reconeixement merescut, penso en les persones que els van fer creure que podien anar més enllà. Aquelles persones (mestres, docents, familiars) que van servir de catapulta i trampolí. Que van fer el paper imprescindible per confiar en un futur, per fer millorar la societat.