Fons europeus: el nou espoli

Amb un pressupost de 750.000 milions d’euros, els fons europeus de recuperació Next Generation són el gran revulsiu que ha ideat la Unió Europea per no només respondre a l’embat de la crisi sanitària sinó també per transformar l’economia sobre els principis de la resiliència, la sostenibilitat i la transformació digital. Es tracta, doncs, d’una oportunitat única per millorar el nostre actual model econòmic i empresarial.

La planificació d’aquests fons no ha estat fàcil i cada estat ha hagut d’idear prèviament el seu propi full de ruta per administrar-los amb els anomenats plans de recuperació, transformació i resiliència. El de l’Estat espanyol va rebre llum verda per part d’Europa fa aproximadament un any, amb una dotació d’uns 140.000 milions d’euros del Mecanisme de Recuperació i Resiliència fins al 2026. La seva gestió fins ara, però, deixa més dubtes que certeses.

Ningú millor que els territoris i les seves respectives administracions coneixen la realitat de la seva economia i les necessitats del seu teixit productiu, amb la qual cosa una gestió al més descentralitzada possible dels fons hauria estat la més òptima. Però la realitat és que l’Estat no ha tingut en compte els territoris i ha optat per una vella recepta política: el centralisme. N’hi ha prou amb revisar les xifres.

L’any 2021, dels prop de 24.200 milions d’euros que va rebre Espanya del Mecanisme de Recuperació i Resiliència, només 9.757 milions es van transferir a les comunitats autònomes. La Generalitat de Catalunya en concret en va rebre 1.492 milions, que representa un 14% del total transferit, i no el 19% que correspondria a Catalunya segons el seu PIB. Per què un 14%? D’on ha sortit aquest valor? I el que és més gros encara és que aquests diners tenien un fi que ja havia decidit l’Estat espanyol i no Catalunya, fent de les administracions catalanes pures gestores d’aquests fons, sense capacitat de decisió.

De la resta de diners que no es van transferir a les comunitats autònomes, una part es va destinar a través de concurs. En aquest cas Catalunya va rebre el 17%. I què se’n va fer de la resta? Doncs es va destinar a dit, per decisió de l’Estat espanyol, allà i en allò que els va semblar més adequat. I quin és el resultat després d’aquestes adjudicacions a dit? Doncs que Catalunya, en el seu conjunt, després de sumar totes les contribucions de les diferents vies, va rebre, només, el 7,8% dels fons europeus de l’Estat, tot i representar el 19% de la seva economia.

Amb els fons europeus ens hi juguem massa perquè només una administració centralitzada controli la seva gestió i atribueixi a les altres –que insisteixo, són les que coneixen millor la seva economia– un paper més aviat testimonial. A més a més, hi podríem sumar una qüestió pràctica. L’acaparament de la majoria dels fons en un sol executiu, especialment quan es tracta d’una quantitat tan gran de fons, té el risc que les convocatòries col·lapsin, i com estem veient, es publiquin amb retards i amb problemes de comunicació i transparència.

Des de la Cambra de Barcelona ja hem insistit reiteradament que per a una gestió correcta dels fons es necessiten criteris de meritocràcia, territorialitat, i transparència, que el flux d’informació sigui constant, així com tenir en compte la diversitat del territori a través de les petites i mitjanes empreses. De fet, des de la Cambra comptem amb una oficina que ofereix suport a les empreses que volen accedir als fons, però el que temem és que la gestió dels fons europeus acabi seguint una mecànica de convocatòries exprés ajustades a empreses vinculades als ministeris convocants.

L’Estat pren les decisions a 600 quilòmetres de distància, decideix la inversió de les nostres infraestructures i distribueix els tributs que es recapten a Catalunya. Ara també escull com no podem transformar la nostra economia cap a un model resilient basat en el coneixement. Sense un estat propi, no només no podem decidir què en fem dels nostres impostos, sinó tampoc què en fem dels nostres fons europeus, ni en quantitat ni en qualitat. I per tant, seguirem reclamant un gir de l’Estat espanyol per tal que comenci a tenir en compte els territoris en temes tan decisius com són els fons Next Generation, una altra situació més insostenible que cal revertir amb urgència.