Filles d’un déu atroç

Damunt la sorra els nens juguen amb tres globus, una dona carreteja aigua d’un pou llunyà, hi ha fardells lligats, galledes de plàstic i roba estesa en un tronc caigut; campament per a desplaçats de la guerra del Iemen. Una cooperant de Metges sense Fronteres explica la història d’Asifa, mare de cinc fills que s’amuntega en una tenda amb altres famílies: falta menjar, abrigall i intimitat i sobra un marit que descarrega la frustració contra ella a cops i que té por d’anar a combatre i portar una paga, la mort volteja, l’angoixa trenca la salut física i mental i el camí de fugida cap a l’Aràbia Saudita conté el peatge del contraban i l’explotació sexual. Des d’una lluminosa habitació Mariama amb el seu nen als braços ensenya una espectacular vista a l’òpera Garnier i diu que no es creu que sigui ella la que està descansant en un llit immens i a recer de la violència. Ella que va marxar de Mali, va ser esclavitzada a Líbia i va pujar malalta a una precària embarcació que fou socorreguda per una patrulla de salvament. Ella que com altres 79 mares amb històries de matrimonis forçats, tràfic i prostitució ha trobat acollida temporal en un antic hotel de luxe de París gestionat pel Centre d’Acció Social Protestant que ofereix ioga, massatges de xiatsu i tallers de pintura i de dansa per superar els traumes mentre s’intenta una complicada via de futur: papers, prestacions econòmiques, feina. La bombolla de benestar i confort s’acaba i a la meitat d’elles els espera el carrer, a cel ras després d’haver viscut en un cinc estrelles. Asifa i Mariama, filles d’un déu atroç –i absurd.