Diners tòxics

Els Sack­ler eren con­si­de­rats, fins fa poc, una família de mul­ti­mi­li­o­na­ris exem­plars. No tenien vida pública (eren pràcti­ca­ment uns des­co­ne­guts), però el seu nom figu­rava a les sales dels grans museus del món que durant anys es van bene­fi­ciar de les dona­ci­ons que els feien, com el Metro­po­li­tan de Nova York o el Louvre de París. Els Sack­ler eren filan­trops vene­rats, també en uni­ver­si­tats i cen­tres d’inves­ti­gació. Però tot ple­gat no era més que una estratègia per nete­jar la seva imatge d’empre­sa­ris fos­cos. La seva far­macèutica Pur­due Pharma és la res­pon­sa­ble de la pit­jor crisi de salut pública als Estats Units des de la sida i fins a la covid. El seu analgèsic Oxy­Con­tin, més addic­tiu que la mor­fina, ha cau­sat mig milió de morts des dels anys noranta. L’allau de deman­des ha posat fi, tard, a aquest imperi maca­bre dis­fres­sat de mece­natge. Dar­re­ra­ment, les ins­ti­tu­ci­ons artísti­ques han anat eli­mi­nant dels seus espais aquest nom tacat de sang; l’última, el Bri­tish Museum de Lon­dres. Ara ja no accep­ta­ran més els diners tòxics dels Sack­ler. Però quants Sack­lers més estan finançant museus? Són prou cons­ci­ents els museus que la seva imatge està en joc si no esta­blei­xen una línia ver­me­lla en els patro­ci­nis? Només mouen fitxa quan la pressió social ja és insos­te­ni­ble?