La reina calba

Calba com la lluna quan fa el ple. Ni ungüents ni perruquers solucionen la calvície que té fastiguejada la reina d’un petit país entre dues valls. És l’inici del conte de Mercè Company, guanyador del premi Enric Valor de narrativa juvenil el 1986. Com en tots els contes sempre hi ha solució a l’infortuni i els set pèls de la reina calba es van convertir en una cabellera ufanosa. A Hollywood, que viuen d’explicar contes, a vegades ho fan de forma maldestra, com quan el bufó va fer mofa de la reina calba. Aquesta setmana s’ha parlat molt del clatellot, de l’agressió física, perquè el focus és on sempre ha estat: en els mascles, en un mastegot de barra de bar. S’ha dit que com que és la reina, i per tant una figura pública, el bufó se’n pot riure. Però la calvície de Jada Pinkett Smith, una reina afroamericana, no és una rapada voluntària perquè ho demana un personatge o un acte de rebel·lia sinó que la seva alopècia és autoimmune. És difícil viure amb una nova imatge, imposada i no desitjada; també per una reina. I Jada ha visibilitzat i normalitzat una malaltia en el millor aparador, el d’una festa global, per reivindicar la diversitat i el seu poder; sigui calba o amb una melena de lleona. Si la reina hagués rigut, com a actriu per complaure el bufó d’enginy pèssim, no hi hauria hagut clatellot, però la reina, que és sàvia, va callar i va deixar que els homes fessin el ridícul.