La segona bufetada

Una vegada que van expulsar-me de classe, vaig sortir encesa a buscar el meu germà. Potser covava secretament alguna forma de venjança recordant que, el matí que ens havien entrat a robar a casa, ell havia estat l’únic que havia saltat del llit amb calçotets i una expressió de ràbia que li desconeixia per immobilitzar el lladregot contra la paret. Però no va fer res d’això, el dia que van expulsar-me. Només em va acompanyar fins a un banc del pati de l’institut, em va passar el braç per l’espatlla i va ajudar-me a rebaixar la tristesa d’haver estat castigada per no haver-li rigut al professor la manera com pronunciava els cognoms castellans, com si li fessin fàstic a la boca. També hi ha catalans psicòpates. A Will Smith potser li hauria anat bé tenir al costat algú com el meu germà durant la cerimònia dels Òscars, però en lloc d’això hi havia una dona que era més aviat com jo i que semblava complaguda de la bravata perpetrada en defensa del seu honor. L’altivesa en la mirada de Jada Pinkett, una barreja d’orgull conjugal i venjança acomplerta, em semblava el pitjor de l’escena, pitjor que la mateixa bufetada i el riure caní amb què Chris Rock es va quedar mastegant la broma amb què, ben mirat, ja s’havia ridiculitzat tot sol urbi et orbi. Fins que ella també s’ha decidit a parlar, només per dir que “és l’hora de curar-se”. De veritat aquest lema del dia de la marmota, que no saps si va adreçat a la mandíbula del presentador o al remordiment del seu marit, és el més inspirador que se li ha acudit? I per què no “és el moment de cosir”, o “hem de fer xarxa”, o “Hare Krixna”, posats a ser banals?