Època Feijóo

Corria l’any 1986 i Mariano Rajoy encara no havia aterrat a Madrid. Per uns mesos va tenir escó al Congrés, al qual va renunciar per dedicar-se de ple a la política gallega. Llavors era un novell president de la Diputació de Pontevedra amb futur políticcom va quedar demostrat essent president del Govern. Rajoy va tenir una conversa informal –hi vaig participar– en un hotel de Madrid amb periodistes catalans per contrastar informació. Rajoy va opinar que el PP, llavors AP, no hauria d’existir a Catalunya. Creia que era suficient que UDC agrupés la dreta catalana en les eleccions i que en les generals fessin pinya amb el PP. Veia possible fer renéixer a Cambó i la Lliga. És a dir, quelcom semblant a la Unió del Poble Navarrès (UPN), que, malgrat tot, va acabar fusionant-se amb el PP. Des d’aleshores ha plogut molt i des de sempre el PP de Catalunya ha existit, avui en hores baixes, mentre que la UPN i la UDC, igual que CDC, han desaparegut. Ha existit un PP sovint com a partit de dretes i en poques ocasions com a partit conservador català, malgrat les intencions de Josep Piqué, que va quedar frenat per la unitat d’Espanya d’Aznar. Ara, Alberto Núñez Feijóo té l’oportunitat de tornar a fer que el PP a Catalunya esdevingui un partit per a un electorat conservador català. Com a primers símptomes, a Sevilla, com a president, no va citar en cap moment Vox. Es va distanciar d’Abascal i va oferir col·laboració a l’actual govern central amb l’objectiu de destituir les ministres de Podem. Tot indica que hi haurà una nova etapa al PP amb uns nous aires que caldrà seguir. Veurem les intencions que portarà per a un PP a Catalunya avui sota zero i en competència amb Vox –11 diputats al Parlament– i amb Cs –amb sis– i també amb la competència d’uns partits conservadors catalans que intenten treure el cap amb sigles disperses en les eleccions municipals de l’any vinent i en les pròximes eleccions al Parlament.