Predicar amb l’exemple

D’entre les primeres imatges de la capella ardent del bisbe Francesc Pardo que dilluns al matí van arribar al diari em va cridar l’atenció les del fèretre senzill, amb aspecte d’estar fet amb fusta de pi, i sense cap tipus d’ornamentació, d’acord amb el que ell mateix, de manera indirecta, havia demanat per al seu funeral. Vaig pensar que predicar amb l’exemple deu ser això. I de seguida em vaig recordar d’una de les moltes fotos que tenim d’ell a l’arxiu del diari d’aquests tretze anys i mig de mandat com a cap de la diòcesi de Girona i que està lligada a un episodi que vam viure amb simpatia. Era el 29 d’octubre del 2013, festivitat de Sant Narcís. I ens va arribar la informació, volgudament interessada, que el bisbe, a mitja tarda, aniria a fer un vol per la Fira de Mostres i que després tenia previst anar fins a les atraccions on, segons les mateixes fonts, se’l podria retratar, potser, dalt d’un cavallet. Així que, davant d’aquesta perspectiva, vam sortir disparats el fotògraf, Joan Sabater, i jo mateixa de la redacció per intentar captar aquest moment. Vam seguir-lo discretament pel certamen i, quan vam arribar a les atraccions, es va deixar fotografiar al costat d’un cavallet. Va ser la foto de portada de l’edició d’El Punt del dia 30.

Tal com ell havia explicat durant la tradicional missa de Sant Narcís –al matí del 29, a l’església de Sant Feliu–, aquell any li havia fet molta gràcia el cartell de Fires, en què es veia la figura del sant, bisbe com ell, muntat dalt d’un cavallet. Així que a la tarda va voler emular, a la seva manera, sense córrer gaires riscos, aquesta imatge. La idea, en què ja havia insistit durant l’homilia, era transmetre l’alegria de ser cristià, una joia que, segons va exposar, reflectia a la perfecció el cartell de Fires d’aquell any.

Segons va raonar, en aquell moment, el problema dins de l’Església no era tant el nombre de creients, sinó el perill de viure la vida cristiana sense força i mancada de testimoniatge. I, en aquest sentit, no es va amagar de manifestar, en més d’una ocasió, l’enveja que li despertaven els socis i aficionats d’un club esportiu quan expressaven el seu entusiasme pels colors que lluïen. “Un cristià trist és un trist cristià”, va afirmar durant l’homilia. Aquell dia de Sant Narcís, amb el seu posat al costat del cavallet de Fires, va voler portar a la pràctica allò que predicava.