Mariàngela Vilallonga i Vives

De vega­des els ritu­als de la tribu cauen en allò que, pot­ser per pie­tat amb nosal­tres matei­xos, dis­cul­pem com “una con­tra­dicció en els ter­mes”. Dilluns pas­sat vam assu­mir un altre d’aquests oxímorons. Va ser a l’acte titu­lat Lec­tio ultima, cele­brat a la Facul­tat de Lle­tres de la Uni­ver­si­tat de Girona per tan­car (una altra reducció pragmàtica del llen­guatge!) la sin­gla­dura acadèmica de Mariàngela Vila­llonga, pro­fes­sora i catedràtica de filo­lo­gia lla­tina. En un d’aquests dons que la vida et regala a fons per­dut, he tin­gut el pri­vi­legi d’apren­dre molt de la Mariàngela: com a inves­ti­ga­dora, com a direc­tora de grup de recerca, com a con­se­llera de Cul­tura i com a amiga. Per això mateix sé que l’acte de dilluns pas­sat de cap manera podia ser una Lec­tio ultima. Només podia ser un canvi de pla. És a dir, una veri­tat fidel al títol de la lliçó amb què la catedràtica ens va delec­tar, una lliçó titu­lada Els tre­balls i els dies.

Els tre­balls i els dies. Mariàngela Vila­llonga ha fet classe durant 48 anys, un total de 17.520 dies. Múlti­ples gene­ra­ci­ons d’estu­di­ants abla­ma­des per la seva savi­esa. A la cul­tura oceànica i a la passió que la Mariàngela enco­mana pel món clàssic, cal sumar-hi la seva con­dició natu­ral per habi­li­tar un espai sem­pre agra­da­ble, civil, on l’alum­nat i les per­so­nes se sen­ten trac­ta­des com a fina­li­tats en si matei­xes i mai com a ins­tru­ments. Tant en el món uni­ver­si­tari com polític –rics, però també mise­ra­ble­ment atapeïts d’embos­ca­des on xiu­len sar­ba­ta­nes ple­nes de verí–, la Mariàngela és una de les poques per­so­nes que he cone­gut capaç de ser asser­tiva sense per­dre les bones mane­res ni el som­riure càlid ni la mirada neta. Penso que tenim l’obli­gació eterna de fun­dar noves Tro­ies. Què seríem, sense la recu­pe­ració del patri­moni lite­rari que ella ha pro­pul­sat? Què seríem, sense la seva pròpia obra de cre­ació literària? Sense la seva impli­cació social i cul­tu­ral? En l’estima abso­luta sem­pre tens ganes de dir-ho tot, i tot alhora: gràcies, Mariàngela. Seguim!