Defectes de la globalització

Fa anys que hem arribat a una època de globalització. Entenent aquest concepte en el sentit que les primeres matèries i els productes acabats tenen el món com a mercat i que cadascú pot buscar el producte que més l’interessi i a més bon preu encara que estigui a les Filipines o a la Patagònia. En tot cas, hi ha uns tractats comercials que poden limitar aquestes operacions i reduir-les. Amb les excepcions que vulguin, el món està força globalitzat. Però aquesta globalització té els seus problemes quan hi ha un enfrontament entre potències que disposen mútuament de productes que no té l’altra. És amb el que ens estem trobant a la guerra entre Ucraïna i Rússia. Els qui pateixen són els membres de l’OTAN, on hi ha aliats d’Ucraïna, perquè no tenen prou gas, que els el proporciona Rússia.

A Catalunya ens trobem amb unes exportacions de matèries càrnies que donaven vida a algunes comarques catalanes i que ara es trobaran amb problemes. El govern espanyol ha decidit construir una fàbrica de microxips per evitar el problema que li ha creat la Xina tallant aquesta producció. La globalització, per tant, té els seus defectes.

Un altre dèficit, que a mi em desagrada molt, per raons fàcils de comprendre, és el fet que alguns minerals o primeres matèries estan situats en països pobres i no desenvolupats, on els qui hi viuen no tenen el capital necessari per explotar-los pel seu compte. Aleshores són les grans companyies estrangeres les que es fan càrrec d’aquesta explotació i deixen les engrunes en forma de salaris baixos als treballadors i propietaris dels terrenys. És una de tantes coses que s’haurien d’evitar i que, segurament, hauria de ser l’ONU l’encarregada de controlar-ho. Això és el que passa al Congo africà i a altres zones d’Àfrica, segurament a la mateixa Rússia, al Brasil, a la zona amazònica i a altres llocs del món.

Aquests problemes que comporta la globalització es poden resoldre, però tenen l’inconvenient que el preu dels productes s’incrementa per als compradors. Els Estats Units vendran ara gas liquat a Europa i segurament els compradors es trobaran amb un gas igual de bo però més car que el que compraven als russos. Per altra part, és evident que els russos com a venedors es trobaran amb menys ingressos que els que tenien i això els comportarà una baixada en la renda de la població.

En definitiva, tots ens hauríem d’adonar que quan diem que l’economia i el producte interior brut augmentarien si fóssim més bones persones individualment també és veritat que el mateix principi es pot aplicar a les relacions trencades o mig trencades entre dues potències. L’augment de la renda per habitant només s’aconsegueix en un ambient de pau i de bons governs, que tinguin capacitat per resoldre els problemes amb el diàleg. I si parlo de diàleg, no em refereixo al que promet Putin, que és més poc creïble que un venedor de neveres a l’Àrtic.

En el cas de la guerra que estem vivint, és inevitable pensar que les sancions contra Rússia seran dures i que aquesta només pot trobar solució en la dictadura xinesa, que no té cap problema a proporcionar-li els productes que els russos els demanin. És una llàstima que algunes dictadures no s’adonin de les barbaritats que estan cometent més enllà o abans dels Urals, segons es miri. El sentit humanitari hauria d’estar per sobre del sentit comercial.