Opinió

De set en set

Un retrat de Ferrater

Ho hauré d’explicar de memòria perquè encara no he llegit la biografia de Gabriel Ferrater que ha escrit Jordi Amat, Vèncer la por, i em sembla que va ser fullejant-ne les pàgines que vaig ensopegar amb la descripció de la sessió de fotos que va fer-li Roberto Ruberto el 1969, una de les quals, la més intrigant, serveix per il·lustrar la portada del llibre. Ell sabia que era a punt de ser fixat en una imatge, i anava una mica neguitós per l’habitació fins que es va decidir a seure en una cadira d’aquestes de bambú o alguna cosa semblant, una cadira que fa estiu, amb una base de teixit d’aquests que en diuen “ètnics” i un coixí pla al damunt per estovar-te l’aclofament. Ferrater s’hi va asseure, doncs, però Roberto Ruberto (quin nom tan a propòsit per a un conte de Borges) va prémer el botó quan encara no havia pres del tot la posició, i a la fotografia Ferrater hi surt amb la mirada caiguda rere les ulleres fumades, la boca a punt de dir alguna cosa o havent-la dita, el braç dret amagant la cigarreta que tot i així treu una fumera acusadora a contrallum, i l’esquerre, repenjat en un angle violent que accentua l’estranyesa del gest que fa amb la mà, com si apamés l’espai entre ell i nosaltres, o com si ens engegués a fer punyetes. Tota la vida el recordarem vestit amb aquests texans i aquest jersei de coll alt, prim, camallarg, seductor, amb els cabells emblanquinats i la paret de presidi al darrere, però el moviment dels dits seguirà sent un misteri per desvelar, una espècie de renec on hi havia continguda la poesia que li devem i l’escarni de no arribar a saber-ne mai tant com ell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.